Devia ser el 2006 o el 2007 que vaig assistir per primera vegada a la Marxa dels Vigatans, que havia nascut el 2003 per impulsar la commemoració de la Diada d’una manera molt més vinculada a la història de la Guerra de Successió. Precisament perquè el pacte dels vigatans (nom amb què eren coneguts els partidaris de Carles d’Àustria) es va gestar al poble del costat el 1705, a Santa Eulàlia de Riuprimer. El ritual inventat per a l’ocasió consistia a arribar caminant a Vic des dels pobles dels voltants i, un cop allà, desfilar pels carrers medievals del nucli antic amb torxes enceses que servirien per cremar el Decret de Nova Planta a la Plaça de la Catedral.
Jo vaig fer la caminada des de Malla amb la família, en un recorregut ple de canalla i de converses entre amics i amigues. Ho recordo de manera entranyable. Com també recordo la impressió que feia la columna de gent i de torxes enceses baixant pels carrers estrets del Vic medieval. L’acte final consistia en un homenatge a una personalitat de la comarca que s’hagués significat per la causa de les llibertats de Catalunya, la crema simbòlica del decret de Nova Planta i una botifarrada. Em va semblar un acte tan sui generis que vaig proposar d’afegir-lo al documental sobre la Diada que vam dirigir el 2008 amb Enric Saurí (Forjadors de la Diada) per a TV3.
En els anys següents les marxes de torxes es van anar reproduint a diferents pobles i ciutats del país, com una manera d’omplir d’activitat la vetlla de la Diada. Cal pensar que eren els anys de creixement fort de l’independentisme i devia haver-hi la necessitat d’omplir de contingut ritual una commemoració que fins als anys noranta havia estat reduïda a l’ofrena floral i la manifestació (amb càrregues policials en acabar), així com la concentració matinal al Fossar de les Moreres (també força conflictiva). L’expansió de l’independentisme a través de les generacions nascudes després del franquisme va comportar, com dic, la creació de noves activitats, com ara l’homenatge (poc reeixit i popularitzat) a Villarroel, o bé la fira d’entitats i el concert organitzats primer per l’Associació Catalana de Professionals i poc després per Òmnium Cultural al Passeig Lluís Companys.
Aquells anys vaig presenciar alguna marxa de torxes, a Girona i a Barcelona. No em van agradar. A diferència del que passava a Vic, les altres marxes eren pràcticament buides de contingut, i l’efecte de les torxes no era gens el que havia vist inicialment a la capital d’Osona. Concretament, a Girona la marxa consistia en una desfilada a banda i banda del carrer com en una processó de Setmana Santa. L’efecte que produïa era totalment contrari a l’esperit que voldria reflectir una commemoració de la Diada, de companyonia i de compromís col·lectiu. En canvi, s’assemblava a rituals que han practicat moviments ideològics als quals no ens hauria d’agradar gens semblar-nos.
Aquest any s’han celebrat 44 marxes de torxes i la que jo vaig veure, a Vilassar de Mar, tenia tan poca gent que valdria més que no s’hagués fet. No sé com funcionen les altres, però la imatge que ofereixen de la commemoració pot comportar, com he dit, confusions simbòliques amb altres marxes de torxes que han practicat moviments feixistes en la història d’Europa i en l’actualitat. Cal, doncs, una reflexió des del moviment independentista, sobre les formes de representació de la nostra història i de les nostres reivindicacions. I cal fer-la honestament, pensant en què contribueixen a promoure una idea de país, de llibertat i de compromís col·lectiu.
