L’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona organitza els pròxims dies les jornades sobre cultura popular, festa i religió. Em sembla un tema força oportú, tenint en compte que la majoria de les nostres festes tradicionals estan marcades pel calendari religiós. I m’agrada especialment que el subtítol de la jornada parli de les “religiositats populars”. Veient el programa, però, observo que s’han plantejat com un diàleg entre les diferents expressions de festes religioses que hi ha actualment a la ciutat, que són moltes i variades.
Tal com es comenta a la presentació del grup de treball sobre Cultura popular i conflicte (Institut Català d’Antropologia), les noves formes d’espiritualitat i de religiositat han omplert la ciutat de celebracions religioses desconegudes per la majoria de la població, que se sumen a les que ha aportat de per si la diversitat d’orígens de les persones migrants a Barcelona, també molt desconegudes. El desconeixement de la pluralitat religiosa és, evidentment, un aspecte que cal abordar a la nostra societat. Perquè forma part de les formes de sociabilitat de moltes persones del nostre país, perquè que siguin conegudes és un pas previ necessari perquè siguin reconegudes i respectades.
Barcelona, com en tantes coses, fa de capital i aporta debats pioners, que sovint costa plantejar a les ciutats i als pobles del país, tot i que hi ha excepcions. I per això mateix, de vegades els plantejaments que fa la capital encaixen poc amb les preocupacions del dia a dia de les viles i ciutats més petites. Penso en la preocupació de certes celebracions tradicionals, de matriu religiosa, però incorporades a la cultura popular “laica”, que avui estan vetades a les escoles, no fos cas que algú pogués interpretar-les com una forma d’adoctrinament. És a dir, que allò que per la ciutat de Barcelona és fàcil de situar en el terreny del diàleg intel·lectual o de la trobada associativa, amb una societat civil que ho permet, a les ciutats i pobles més petits es converteix en conflictes latents difícils de gestionar.
Com hem de tractar les tradicions culturals d’arrel catòlica? Hem d’acceptar que, en molts casos, ja es tracta de celebracions laiques que la comunitat ha reinterpretat i incorporat com a pràctiques comunes i comunitàries? Penso que sí. Cal assumir que hi ha hagut un procés de laïcització de les celebracions del nostre calendari catòlic-romà, que no es poden concebre com una manifestació religiosa més. És el cas de la celebració dels Reis d’Orients, que celebren les famílies independentment de la religió que practiquen. En tot cas, veig com els fills de famílies musulmanes surten al carrer a gaudir de la festa com els altres. Potser no pas tots, però molts sí que ho fan.
És el mateix que ha succeït, en certa manera, en moltes de les nostres tradicions, des de les festes majors que (més enllà de l’ofici puntual a l’església) posen més l’accent en la sortida dels gegants, representants civils de la vila, que no pas en el sant patró o la santa patrona. Penso també en les passions de Setmana Santa a casa nostra, organitzades per entitats laiques i no religioses. I penso fins i tot en el pessebrisme, que ha esdevingut una forma d’art popular. I en canvi, em comentaven fa uns dies en una trobada de pessebristes de Catalunya i Balears que no els és permès portar aquest art popular a les escoles per convidar els infants a participar-hi.
Si el resultat de la diversitat religiosa és que ens fa por tocar res que tingui un mínim caràcter religiós, vol dir que l’escola no està fent la feina d’acompanyar els infants en el seu aprenentatge i interpretació de la societat on viuen. Vol dir que els valors que ensenya l’escola només arriben a impregnar els llibres de text i els manuals de la bona pedagogia, però no es posen en pràctica. Encara més, abordar aquestes tradicions de forma desacomplexada i cívica ha de permetre que aquest model de celebració cívica també impregni altres confessions religioses. A mesura que les festes de les altres religions en què participen un bon nombre de catalans facin el mateix procés, serà una oportunitat perquè prenguin la forma de celebracions compartides.
El calendari festiu compartit només és un primer pas, però si no s’evoluciona cap a una certa pràctica cívica d’aquestes celebracions, no aconseguirem crear un espai comú en què la diversitat cultural i religiosa esdevingui un patrimoni comú. Evidentment, qui vulgui unes celebracions litúrgiques basades en característiques molt estrictes i tancades en si mateixes, no podrà participar d’aquest comú denominador. Però una societat laica s’ha de caracteritzar per formes de religiositat que s’acomodin a formes més obertes, de transició, d’acomodació a l’espai públic. De la mateixa manera, aquelles expressions que partint de la religió han esdevingut tradició cultural han de poder ser vàlides per tothom. Això, evidentment, implica que seran objecte de debat crític i d’expressió de conflictes de tota mena, com de fet ja està passant en el cas del rei negre o del tractament dels animals en la celebració dels Tres Tombs.
