Aquells que em coneixen bé saben de la meva profunda obsessió pel calendari, pel temps i la seva relació amb la societat (del passat i del present). Si bé els catalans ens organitzem socialment mitjançant festes fixes i festes mòbils, al llarg de la història la visió social del pas del temps ha estat canviant; perquè ha canviat la societat, evidentment. Oimés, en molts casos tendim a veure des d’una òptica massa egocèntrica i presentista la gestió del temps comú. Segons com bufa el vent, considerem fixes les qüestions mòbils i mòbils les fixes. Us ho mostro amb un cas molt concret. Habitualment pensem que Nadal és una festa fixa perquè sempre s’escau en 25 de desembre (fum, fum, fum) i que la Pasqua és mòbil perquè sempre és el següent diumenge a la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. Tanmateix, si ho mirem una mica de gairell veurem que aquesta simple relació és totalment diferent, perquè la Pasqua és una festa, doblement, fixa ja que sempre cau en diumenge i és en la primera lluna plena després del 21 de març; i Nadal mai té la mateixa lluna i mai és el mateix dia de la setmana. Per tant, la visió del calendari sempre té relació amb la comunitat i la gestió social del temps; el nostre és hereu del calendari litúrgic cristià és solilunar, amb una predominança del Sol vers la Lluna.
Això fa que ens passem la vida comptant per segons quines festes i que molts ajuntaments i/o administracions diverses no entenguin segons quines qüestions en relació amb la festa. I trobareu moltíssims exemples en col·lectius que no poden participar del Corpus, perquè no saben quan és (malgrat que hi hagi calendaris perpetus, o altres edicions suculentes com el calendari dels pagesos, el de l’Ermità –que enguany celebra 150 anys de vida– o l’almanac del cordill) i també en cessions de l’espai urbà per fires i mercats segons la mateixa lògica. Tot i aquesta preocupació festera per la concreció del calendari i les pàgines que hi ha dedicades al temps festiu s’ha de dir que a la festa tant li fa si és Corpus com Sant Miquel. El seguici és el mateix i l’estructura festiva ritual i tradicional, també. Realment ens afecta el «pas del temps»? Sí, però no el temps cronològic, sinó el temps meteorològic. La pluja -i cal, encara i per desgràcia, tenir un especial record pels amics valencians i l’afectació de la DANA- és la que principalment condiciona el sí de la festa.
Molts vàrem criticar (públicament o privada) la retransmissió de la Baixada de l’Àliga de Tarragona per TV3, no només perquè possiblement no era l’acte més idoni de la festa si bé és el més representatiu, sinó per l’espectacle sota la pluja. És ben cert que tots esperem la festa tot l’any i és una mala passada, per dir-ho educadament, que et plogui; però la vida és injusta. Quins recursos tenim, davant la pluja? El primer, i en el que tothom pensa és adaptar, posar sota cobert, però cal tenir en compte que cobrim i que no. En molts casos quan s’adapta una activitat sota cobert, és només per aquells que la fan; cosa que ens fa rumiar per qui actuem.
Evidentment, hi ha activitats que cal fer-les i replantejar-les segons les circumstàncies: una professó re renovació del vot de poble, cal fer-la, tant sí com no, dins la nau de l’església, si convé (així ho hem fet tota la vida, i un cas molt clar varen ser les adaptacions durant la COVID, que ens van fer plantejar, molt decididament, en què invertíem els recursos). Si ens plantegem, sincerament aquesta qüestió només ens resta una alternativa, no fer l’activitat en qüestió. Però, doncs, que fem? Ajornar o suspendre? Una decisió difícil de prendre que va molt lligada a l’economia. Moltíssimes festes, i entitats, (sobre)viuen gràcies als seus propis recursos, el marxandatge, les barres i algunes rifes i la pluja afecta considerablement als ingressos. La decisió pertoca a cada col·lectiu; però potser si el patrimoni i la cultura popular tinguessin una bona dotació econòmica, equiparable a la seva real vinculació a la vida ciutadana, aniríem millor.
Finalment, i com a conclusió cal tenir en compte que si bé ens passem la vida pensant en com passa el temps, el que realment ens afecta a la vida és quan el temps no passa, quan la pluja s’instal·la sobre nostre perquè quan per la Mercè plou, és que santa Eulàlia plora (o s’hi pixa), perquè a Valls en Lladrefaves (recentment declarat BCIN, i això és una gran notícia perquè aquest gegantó gaudeix d’una protecció real sobre si mateix i, per osmosi, de la festa que l’envolta) es fa per una rogativa per pluja a la mare de Déu del Lledó (on van els gegants de Valls cada 24 de juny) i perquè a Badalona, portem ous a les monges clarisses perquè no ens plogui l’11 de maig, i us ho cregueu o no, fa vint anys (vint) de les darreres pluges. I fins aquí, lo temps.
