Tornaveu
Teatre amateur versus teatre professional

L’espectacle que fa poc més d’un any ens va oferir La Cubana, L’amor venia en taxi, com homenatge al teatre amateur o d’aficionats, m’ha fet reeixir el concepte o les diferències que puguin existir entre aquest i el teatre professional. Actualment, ja no diem teatre amateur (TA) ni teatre professional (TP), sinó que considerem al teatre com una activitat cultural i/o de lleure que pot ser representada indistintament per grups amateurs (GA) o grups professionals (GP). Tots dos estan en fase de creixement i expansió i a Catalunya, donen proves de poder conviure en plena simbiosi. Avui dia, la línia que separa els dos nivells d’aquesta activitat escènica és cada vegada més estreta, però no ens marca que uns ofereixen millor espectacle que els altres, ja que ambdós poden fer-ho molt bé i ambdós poden fer-ho molt malament.

Potser podríem diferenciar els dos grups si el “professional” rep compensació econòmica, però això no és garantia que el que cobra ofereixi millor qualitat.  L’un i l’altre basen la seva actuació en l’honestedat de la interpretació i la connexió amb el  públic. Uns valors que comparteixen tant les consolidades companyies professionals com els suposats talentosos amateurs.

L’única diferència evident que hi podem trobar entre els dos grups és la relació que s’estableix entre el públic i els intèrprets. Una relació emocional, social i espacial que es genera amb l’audiència i que canvia per complet la natura d’aquests dos tipus de teatre.

Una mica d’història

Pel que fa al TA en català, hem de remuntar els seus orígens als segles IX-X quan és representava teatre sacre, dramatitzant la litúrgia de grans festivitats en l’anomenat teatre hagiogràfic (referit a les vides dels Sants). Des de llavors, d’una manera o altra el TA ha estat present en la vida social de Catalunya.

Sabem que l’any 1929 hi havia a Catalunya uns mil grups censats que almenys feien un representació anual, la majoria com a mínim escenificaven Els Pastorets durant les festes de Nadal. Altres amb més activitat fins i tot organitzaven concursos per grups de TA o “rodes” de teatre arreu del país que permetien mantenir certa vinculació entre els diferents elencs. Actualment la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya (FGATC) aixopluga 330 grups amb uns 15.000 integrants que hi participen d’alguna o altra manera.

Per parlar de TP a Catalunya ens hem de remuntar a més de 100 anys enrere a partir de la creació de l’Institut de Teatre a Barcelona. Fins llavors gairebé totes  les representacions teatrals eren de TA, però l’any 1913 es comença a promoure estudis reglats d’Art Dramàtic per a la formació d’actors i actrius, afavorint la seva professionalització. Es a dir, rebien una quantitat de diners, procedents de subvencions que els permetia exclusivitat laboral i facilitar-ne la producció. Podem dir que aquests van ser els primers anomenats “professionals”.

Fins llavors els intèrprets catalans, molts d’ells excel·lents actors i actrius, eren autodidactes i havien adquirit “taules” simplement actuant als escenaris, de manera espontània, per instint o observació de referents, però sense seguir cap mètode ni coordinació. No era, ni és ara, condició necessària una prèvia formació acadèmica per esdevenir professional.

La formació que rebien aquells grups que havien estudiat a l’institut de teatre i que esdevenien professionals d’alguna manera repercutia en els grups de TA que també se superaven i s’atrevien en nous formats i llenguatges. Tots junts van provocar que, cap als anys seixanta del segle XX, l’inici del moviment anomenat “Teatre Independent”, que va suposar renovació amb innovació i recerca teatral, plantejant nous reptes i disposant de total llibertat per a la creació dels seus espectacles. Però l’Administració franquista, que s’havia fet amb el poder del teatre oficial, també va acabar amb el Teatre Independent al nostre país, que en bona part va anar desapareixent durant la dècada dels anys vuitanta, comportant que de retruc se’n ressentís la recerca teatral que aportaven.

Vet aquí doncs que a Catalunya, des de fa més de cent anys, convivim amb bona sintonia , el TP i el TA amb la singularitat que el públic de grups amateurs en general forma part d’una xarxa social que sovint integra el teatre com a activitat principal. No és així en el públic de TP que no sol disposar de cap vincle amb els intèrprets, però independentment d’això ambdós grups per igual, poden fer una representació teatral que és bona si connecta amb el públic, commou, manté l’atenció i genera preguntes sense importar pressupostos, tècniques ni espais utilitzats. Només ens cal que el teatre tingui ànima, ritme i compromís tant si compte o no amb una producció milionària o amb actors que siguin més o menys famosos.

Diferències en la relació públic/intèrprets

En el TA hi ha una proximitat física i comunitària molt diferent de la que regeix en el TP. En el TA, els espectadors acostumen a conèixer personalment als integrants del grup teatral que des que comença l’obra trenca espontàniament la “quarta paret escènica”. El públic i els actors comparteixen la mateixa comunitat. Els espectadors solen ser familiars, amics, veïns i alguns d’ells fins i tot pot ser que hi participin de manera directa o indirecta.

Per contra, en el TP el públic és majoritàriament anònim. Això requereix que els intèrprets construeixin la credibilitat dels seus personatges des de zero, sense complicitats prèvies, però aquest possible avantatge també té el seu costat negatiu, com l’excés de condescendència i estimació del públic que pot derivar en crítiques  poc objectives i frenar el coneixement artístic de l’actor en veure només el veí o l’amic i no el personatge. En aquest sentit, l’actor amateur pateix també una pressió personal, amistosa i familiar  des del públic que pot alterar el seu estat anímic per por al ridícul i el posterior judici en la seva vida quotidiana.

És evident que la diferència entre el TP i el TA tampoc l’hem de buscar en la remuneració econòmica dels actors, ni tampoc en els alts pressupostos i formes de finançament dels que normalment gaudeixen els professionals de la interpretació com tampoc en la major o menor qualitat interpretativa dels seus actors.

En el TP el públic paga una entrada comercial i exigeix un estàndard de qualitat. La relació del públic amb els actors es d’un consum cultural que genera una pressió molt diferent sobre l’escenari, una exigència més estricte i més objectiva que en el cas de TA on l’espectador va al teatre amb predisposició de recolzament, celebració i benevolència. El teatre no es valora solament per la qualitat tècnica sinó pel mèrit de l’esforç col·lectiu de la comunitat.

I finalment l’aplaudiment en el TA és un acte de reconeixement afectiu. Es premia també, la persona real, el veí, el company pel seu esforç d’actuar. En canvi, en el TP es vol premiar el treball artístic, la seva estètica i no les circumstàncies personals de l’actor.

Després de les representacions en el TA, els actors gaudeixen d’un gran suport de la seva comunitat que crea un ambient càlid, com també d’un clima de confiança i complicitat que redueix la distància entre l’escenari i la platea. Però aquest reconeixement també comporta un inconvenient, ja que trenca la “il·lusió teatral”, és a dir, aquella desitjada predisposició de viure la “realitat ficcional” del teatre.

A manera de conclusió, en el TA el públic és el nucli que dona sentit al grup teatral. Sense aquesta comunitat propera, el TA pedreria la seva funció social, la cohesió i empatia. En canvi en el TP aquesta relació amb el públic ve definida pel mercat, la critica i la indústria.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa