Què hi volem cantar a les noves propostes de taverna? Hi ha moltes realitats, però si anem a la idea bàsica de compartir cantant en un espai informal ens trobem moltes possibilitats. Cançons de beure i vi; de menjar; cançons verdes; hits dels ídols folk del país; les difoses en el món excursionista, d’esplais i caus; havaneres; cançó d’autor de les últimes dècades del segle XX; cançons difoses en l’àmbit infantil per l’escola; cançons de sang i fetge; i possibilitats que varien segons el context tavernari en el qual ens submergim. Que no és ni un de sol ni únic.
Hi ha molts imaginaris convivint en el concepte “taverna” i tots conflueixen en les diferents propostes que es troben arreu del país i els repertoris que s’hi expressen, a més dels diferents formats. Si pensem en totes les quimeres relacionades amb la taverna ens poden venir des dels que tenen al cap un pub irlandès molt animat, una Oktober Fest, una festa medievalitzant, una colla de pirates fent el boig o la taverna marinera pou de tanta havanera. Tots aquests mons es troben en alguns elements comuns: gresca, socialització, alcohol i certa provocació, per no dir-ne gamberrisme. Sobre com eren les tavernes a Catalunya -i part de la Mediterrània- se n’ha estat escrivint prou els darrers temps. En tot cas, si Clavé volia treure els homes d’aquests indrets era perquè poc de bo s’hi feia (bé, en realitat és perquè tenia un objectiu amb aquests homes, però deixeu-me acollir a la idea). Potser perquè eren llocs sense projecte, una mena de País de Mai Més per a la socialització masculina on s’hi bevia vi dolent, jugava i cantava. Tot i que no negaré que queden petits rastres d’aquestes realitats, quan en aquest article parlem de la taverna, cal dir que aquest imaginari hi conviu com un més, no pas com el principal referent.
Avui dia trobem diferents opcions que generen una opció per viure i conviure amb aquestes propostes de tavernes musicals. En l’àmbit que ens ocupa en aquesta revista, hi ha diferents models que han existit -des del món Arnella, a la Taverna del CAT, les nits de Càntut i passant per moltes iniciatives relacionades com el dissortat Cal Macarró o els dinars de cantadors que hi tenen prou a veure-. En alguns casos es tracta d’un concert informal mentre es beu o es menja, en altres és un concert participatiu -amb més o menys grau de participació-, directament una dinamització de cantada o, una cantada entre amics sense programa amb noms concrets, només líders naturals. Tot i que al dia a dia podem mirar qualsevol serial ple d’incorreccions socials, un Crims, futbol masculí i tots aquests productes globals i no exigir-hi pràcticament res -o desvinculant els nostres ideals de l’oci- en aquesta proposta no tot s’hi val. És tota una incoherència al concepte de taverna, però no si ho entenem com el que està succeint. Les cançons que han cantat els nostres referents cada cop són menys permeses i em sembla bé. Em sembla bé ser crítics i em sembla bé no estar tota l’estona fent una apologia de l’alcohol o sent un masclot hetero-cremat de cap a peus. Però també hem de fugir de la comprensió literal del llenguatge, gaudir de la metàfora, el simbolisme de cantar una cançó que, més enllà de la seva lletra, representa altres coses, de cantar-ho i ser crítics a la vegada i poder dir que no ens sembla bé. Ocultar els llops de les caputxetes no ens farà treure els llops dels camins (cosa que tenen molt clar al festival En Veu Alta que ha tingut lloc aquests dies). Les línies vermelles seran variables i diferents. Està clar que cada entorn triarà allò que vol cantar i s’hi sent representat -no necessàriament per la lletra explícita-. “Tot (no) és mentida” era el superlema d’aquesta edició del Festival de Llegendes de Tous, i d’aquestes ambigüitats viu la cultura popular.
Ara bé, moltes discussions provenen de l’augment d’aquestes propostes tavernàries amb cartell, que han passat de ser una activitat d’alguns sense formalitzar o el segell d’alguns artistes, a ser una experiència que es ven per ella mateixa. Com aquell qui regala una smartbox per tenir un sopar en un planetari per veure millor les estrelles, un passeig al bosc descalç per uns camins on n’han tret les punxes o un passeig amb barca amb degustació d’ostres al mig del mar. Com sempre els poders s’aprofiten per fer un producte d’allò que fa el poble. I si no llegiu l’últim número, el 50è, de Caramella… I pot estar molt bé qualsevol d’aquestes experiències que ara es venen -com la d’un vespre de cançons de taverna- però vigilem, perquè els productes són elements del capital i sempre n’hi haurà que se n’aprofitaran. No estem pagant uns músics que ens dinamitzin només: estem pagant el parc d’atraccions, la “discoteca” en la qual entrem, d’obligada consumició a la barra. I aquí, sí, serem crítics en què s’hi canta i deixa de cantar, perquè la propaganda del cantar pot interessar o no segons s’utilitzi i això sí que té poder. I sí, ara ens tocaria tornar a Clavé, que d’això últim en va saber un tou.
