25 edicions de Canemàs, la revista de pensament associatiu cultural que va promoure Joan Ramon Gordo i Montraveta, quan Antoni Carné presidia els inicis de la confederació que, aleshores, es deia Ens de Comunicació Associativa i que ha acabat sent l’Ens de l’Associacionisme Cultural; reconeguda per la UNESCO com la confederació del món que aglutina més federacions culturals. Està dit ben aviat, però cal fer alguna reflexió que ho expliqui… Jo la feia sense adonar-me’n, sent entre els membres del consell de redacció de la revista, que ens havien fet seure a la primera fila, tot seguint els parlaments de l’Antoni Serés, que n’és el director (“l’única de pensament associatiu cultural”, va dir), de David Nàcher, l’autor d’aquest documentat i oportú estudi sobre el relleu cultural, i de la consellera de cultura Natàlia Garriga, a qui -arribada l’hora de brindar amb cava-, no vaig poder evitar fer referència als records que em retornava ser al Palau Marc, on tant ella com jo havien exercit part de la nostra trajectòria de servei públic.
Ja en arribar a l’acte em vaig trobar els directius de la Federació d’Ateneus, l’actual, Pep Morella, i l’anterior, el vilafranquí Salvador Casals, amb els que només feia uns dies havia compartit al Centre de Lectura de Reus la commemoració del 40è aniversari de la Federació que coordina l’activitat de gairebé 200 societats ateneístiques; juntes, sumen la meitat dels equipaments culturals que va crear la gent amb les seves pròpies mans, inspirats per la Il·lustració que impulsava Clavé, el cervell d’arrel popular de la Renaixença que va potenciar les essències del país. En el seu moment vaig inventariar els 428 ateneus que van assumir la condició de ser-ho i, com va dir Miquel Lluís Pérez, actual president del Centre de Lectura, vaig “ser a la cuina” de la convocatòria del tercer Congrés, celebrat setanta anys després de l’anterior. Tots ens fem grans i ja són d’agrair els reconeixements que no has buscat ni els esperaves.
Ser al Palau Marc excitava el record de totes aquelles vivències. Des del meu seient no podia veure les cares de les persones que érem a l’acte, però en aixecar-me vaig reconèixer bons amics, la majoria de la meva generació; algú diria “la generació de la Resistència”, gent que quan es va morir el dictador érem a meitat de la trentena d’anys i ja estàvem implicats en la lluita per les llibertats, com hi estava en Bienve Moya, estudiós i dinamitzador cultural, pare de l’actual directora general de cultura popular, que també participava en la taula de la presentació de Canemàs, per fer-nos reflexionar sobre la conveniència de deixar pas als joves.
Quan Max Cahner em cridà perquè em fes càrrec del Servei de Promoció Cultural, acabava de complir trenta-nou anys i feia més de dues dècades que estava a cavall del periodisme i l’acció cultural. Venia de la direcció del periòdic de la meva ciutat, de crear una emissora de ràdio, de presidir l’ateneu Joventut Unida (l’edat mitjana dels quasi cinc cents socis era 18 anys), d’haver organitzat festivals de teatre i de música, cenacles per al debat sociocultural… i d’haver estat destituït com a regidor de cultura de l’ajuntament per exigir que es tornés el nom de Pompeu Fabra al primer grup escolar que la República havia inaugurat al Prat… No va de mi aquest article, per tant només utilitzo el que serveix per entrar en la qüestió de l’estudi que recull aquesta magnífica edició 25 de Canemàs.
Jo no recordo que els de la meva generació tinguéssim problemes per accedir a la gestió de les associacions…, malgrat que el Règim fiscalitzava la composició de les juntes directives. Personalment ho vaig tenir fàcil, però ni de lluny vaig ser l’únic. L’associacionisme era un veritable espai de resistència –com crec haver demostrat en algun dels meus llibres- que feia el possible per atreure’ns, i el propi règim intentava xuclar-nos per incorporar-nos al sistema. Aquest va ser el meu cas: encara tenia 25 anys quan em vaig trobar a les llistes de candidats a regidor pel terç corporatiu format per gent de les associacions, sent designat regidor amb una única abstenció, precisament la d’un amic, un exportador agrícola pratenc viatjat per Europa que em va dir que no m’havia votat, perquè “m’estaven posant una trampa saducea”, paraula aquesta que s’havia posat de moda per captar nous elements per al règim. Vaig prendre possessió de la regidoria, perquè el règim establia l’obligatorietat d’exercir els càrrecs pels que eres designat. L’alcalde i els regidors que em van votar cometien un error (potser no havien estudiat física), en ignorar que acabaven de posar el punt de suport de la palanca que iniciava el Moviment de Regidors Democràtics que, impulsat per Josep Pallach, consistia en introduir elements de l’associacionisme a la política municipal, en paral·lel al que passava al Sindicat Vertical infiltrat per Comissions Obreres i com va fer amb el SEU, el sindicat democràtic d’estudiants, amb el suport del conjunt de l’oposició democràtica.
El Palau Marc, aixecat amb la fortuna repatriada d’un indià, que al seu soterrani va tenir una d’aquelles maleïdes txeques durant la República, convertit en seu del falangista Frente de Juventudes per la dictadura i rehabilitat arquitectònicament en temps del conseller Max Cahner, inevitablement em va tornar a la celebració del Congrés de Cultura Popular i Tradicional, d’on van sorgir el conjunt de federacions que integren l’Ens. La confederació podria esdevenir l’Institut de Cultura Popular que no va arribar a ser el Centre de Promoció de Cultura Popular i Tradicional, una aproximació a la gran conclusió del primer congrés que va omplir de gom a gom el Palau de Congressos de Barcelona el novembre de 1981 i es clausurà al cap d’un any a la casa de cultura de Girona. Més de tres milers de participants en les aules que van acollir tres centenars de ponències i comunicacions deixaven patent una positiva diversitat en les seves edats. Des dels vells resistents culturals al jovent que acabava de descobrir l’encant de l’associacionisme i el folklore, que universalment aflorava com un espai de llibertat.
Als de la meva generació -que deixàvem de ser joves, tan aviat com quedava enrere el servei militar o finalitzàvem els estudis que ens portaríem a l’exercici professional-, ens sorprenen les estadístiques actuals que porten el ventall de l’edat juvenil fins a la ratlla dels quaranta anys, com vam veure a les estadístiques que es projectaven a la sala d’actes del Palau Marc. És veritat que ara es viu més anys que fa mig segle, però l’edat de jubilació només ha variat afegint-hi un any. Com és possible que el concepte joventut s’apliqui fins a doblar el segment que s’aplicava en el nostre temps! Què està passant? Es que potser la immaduresa arriba fins l’infinit, en unes generacions on la formació universitària gairebé s’ha fet accessible a tothom?
Potser el mateix autor de l’estudi –en David Nácher, que tan fluidament exposà les seves conclusions- s’hauria de plantejar l’estudi d’aquesta davallada sociodemogràfica, que supera l’impacta de les noves tecnologies a l’àmbit de les relacions socioculturals. Sincerament, em preocupa que, tot sovint, la causa no sigui cap altra que la de defugir responsabilitats quant a l’administració del patrimoni, tant material com immaterial, que van deixar aquelles generacions que, des de l’associacionisme, es van plantejar la defensa de la cultura i la identitat. Si fos així, es cau en un gran error, quan les raons d’aquella lluita segueixen sent una evidència.
2
