Segons una llegenda, tot va començar amb una pandèmia i un concurs de cuina (sembla que, tres segles després, no hem canviat gaire). Era l’any 1703 i Barcelona sofria el flagell de la pesta, quan es decidí convocar un concurs de cuina per aixecar els ànims de la població. S’hi presentaren tretze agremiats, i el guanyador va ser un tal Pere Torró, amb una creació feta de mel, avellanes i pinyons, que s’assemblava a un bloc de granit. Aquella nova llaminadura es menjaria, des de llavors i fins avui, durant el Nadal.
La història –una de les diverses teories que hi ha sobre l’origen dels torrons, i que podria ser tan certa com falsa–, és una de les moltes que recull el Dolces Tradicions, un llibre que convida a descobrir els orígens i la història dels dolços més tradicionals. I ho fa resseguint el calendari festiu: des del Troc de Cap d’Any fins als mateixos torrons nadalencs, i entremig els “top” del patrimoni culinari, com serien la Coca de Sant Joan, el Tortell de Reis o les Mones de Pasqua, però també alguns pastissos més desconeguts, com les Tisores de Santa Llúcia, i les incorporacions més modernes, com el Pastís de la Diada o el Cor de Sant Valentí.
El llibre recull 25 creacions tradicionals, i les seves històries s’enriqueixen amb testimonis de l’època –de reputats pastissers i cuiners, així com de cronistes i amants de la cuina com el baró de Maldà o Josep Pla–, notícies, anuncis, acudits i nombroses fotografies i il·lustracions.
L’autora, Dolça Camprubí (Barcelona, 1923-2019), qui va traspassar l’any passat, poc abans de sortir publicat el libre, va ser una apassionada de la cuina dolça i una enamorada de les tradicions més llamineres de Catalunya. L’obra és un homenatge als obradors de tota la vida, pastissers i forners d’arreu de Catalunya. I també una invitació a continuar gaudint de les festes de la manera més dolça.
