Abans de proposar el model i polítiques culturals que hem de prendre com a país, Tresserras ha volgut resumir breument la importància que la cultura popular ha tingut en la preservació de la identitat catalana. “Del s. XV al s. XIX, Catalunya no va tenir una direcció cultural. Les classes altes es van castellanitzar progressivament. La Renaixença la va fer possible la continuïtat que s’havia mantingut des de baix, gràcies a la tradició oral”, va remarcar. En la mesura que la industrialització provocà una forta migració dels pagesos a les ciutats, es va aconseguir teixir una nova consciència nacional.
La dictadura franquista va proscriure el català de l’espai català, impedint que les noves onades de nouvinguts que arribaven a Catalunya se socialitzessin amb la llengua autòctona. Per primera vegada en la història del Principat, la llengua catalana no podia sobreviure gràcies a la inèrcia de les classes populars. De fet, es tractava d’una problemàtica universal. Impulsat per la UNESCO, l’informe MacBride (1980) va recomanar que els Estats executessin polítiques de comunicació per a protegir les llengües minoritzades. De la mà de Max Cahner, la Generalitat va ser una alumna avantatjada en complir els preceptes de l’informe, creant una ràdio i una televisió públiques.
Contra el dirigisme cultural de l’Administració
Més enllà de les mesures concretes, quin model cultural desitgem per a les futures generacions? Per a respondre aquesta pregunta, va insistir Tresserras, és important tenir clar quina concepció de país desitgem. Tradicionalment, la cultura ha estat una eina dels Estats-nació per a uniformitzar la identitat i la memòria històrica de la població. “La cultura de la República no ha de ser concebuda com un sistema de reproducció—va ressaltar l’exconseller—sinó de transformació”. Això implica concebre’ns com una cultura oberta i inacabada, en què la llengua catalana estigui disponible al màxim nivell, sigui transversal en el conjunt de la societat, però no s’imposi mitjançant polítiques lingüístiques.
A l’hora de valorar el nivell cultural de la població, el Departament de Cultura analitza el consum cultural de la població en termes passius, mesurant l’assistència a diferents ofertes culturals (teatre, cinema , museus, exposicions, concerts, lectures). Una noció de la cultura basada en l’adquisició de coneixements considerats canònics, i no pas en l’actitud vital dels practicants. En aquest sentit, Tresserras va proposar definir la cultura com la capacitat de disposar d’instruments i recursos per a “interpretar el món críticament, per a poder conferir un sentit a la vida, i finalment per a poder extreure d’ella les màximes gratificacions”. No és tan important inculcar l’amor pel Tirant lo Blanc (que també), sinó garantir que les noves generacions llegeixin allò que més els interessa de manera assídua.
Com a bon professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, Tresserras acumula una gran experiència en l’àmbit comunicatiu. En l’actual context internacional, va apuntar, “cal saber aprofitar cada canvi tecnològic com una oportunitat per impulsar la cultura catalana”. No hem de viure la globalització com una amenaça, sinó com una oportunitat d’eixamplar horitzons. En paraules manllevades del coreògraf Cesc Gelabert, Tresseras va encoratjar a “estar permanentment encuriosits a les altres cultures vivint sense complexos la nostra”. Per a aconseguir-ho, és vital bastir un model cultural construït de baix a dalt, on la cultura no sigui instrumentalitzada pels poders econòmics i polítics, sinó que (just al contrari) serveixi com a guia d’un model social inclusiu.
Les principals mesures del nou model cultural
Quin paper ha de desenvolupar l’associacionisme cultural en aquest nou paradigma? En una societat cada vegada més intercultural, l’associacionisme cultural i la cultura popular ofereixen llocs de trobada comuns per a vertebrar la societat. D’altra banda, les entitats, com a màximes coneixedores de les realitats locals, han de gestionar els equipaments públics de petites dimensions, molts dels quals actualment estan sota responsabilitat d’un tècnic municipal. Una llei del mecenatge seria molt positiva, en aquest sentit, perquè guanyin autonomia i puguin desenvolupar polítiques socials més eficients.
Tresserras va apostar perquè en la “República es redueixin els nivells administratius”. La màxima responsabilitat dels poders públics no hauria de ser la prescripció cultural –que moltes vegades deriva en dirigisme—sinó la creació d’un marc on la cultura catalana pugui desenvolupar-se autònomament. Una realitat que no serà del tot possible mentre no existeixi un espai de comunicació (públic o privat) que abasti el conjunt dels territoris de parla catalana, no es disposi d’una empaquetadora potent de continguts audiovisuals en català, i sobretot, no es destinin els suficients recursos econòmics pel desenvolupament de les entitats i les indústries culturals. Per evitar les oscil·lacions de l’economia, i consegüentment dels pressupostos de la Generalitat destinats a Cultura, l’exconseller va proposar que s’inverteixi una quota fixa de 100€/persona-any (l’equivalent a 750 milions) a polítiques culturals.
Podeu escoltar l’entrevista que Joan Manuel Tresserras va concedir a l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català en aquest enllaç.
