El 20 d’abril, les 75 localitats catalanes on hi ha practicants bahá’í van celebrar «confinades però unides per vídeo-conferència i altres canals el primer dels dotze dies del Ridvan», durant el qual es commemora la declaració pública de Bahá’u’lláh en un jardí als afores de Bagdad.
La Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes van anunciar que el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, se celebraria el 23 de juliol, tot i que animaven a celebrar la diada «des de casa». L’endemà de Sant Jordi les comunitats musulmanes de Catalunya van començar la celebració d’un Ramadà especial, condicionat per la pandèmia del coronavirus, sense pregàries ni trencaments comunitaris del dejuni. S’han organitzat pregàries col·lectives i moltes famílies han compartit menjars, converses i receptes per Instagram, Facebook, Zoom o qualsevol altra xarxa.
El dia de lluna plena de maig, el dia 7, quan encara estàvem en la fase 0 de la transició a la Nova Normalitat, les comunitats budistes celebraven a Catalunya el Vesak amb el qual es commemora el naixement, el Despertar i la mort del Buda.
Ajornar, adaptar, suspendre? Els espectacles poden ajornar-se. Les celebracions, potser no.
Francesc Fabregat apunta una reflexió interessant: «Les festes no se suspenen, sinó que s’adapten i es realitzen en funció de les seves possibilitats». I Amadeu Carbó ens empenyia a fer celebracions en línia, és clar que sí: «Si som capaços de virtualitzar l’escolarització dels més menuts, de fer les compres de productes bàsics en pàgines web, de treballar amb tot l’equip de professionals connectats, de lligar i tenir sexe amb una aplicació, d’assistir a oficis religiosos per YouTube, de rebre assistència sanitària amb el telèfon mòbil, de fer dinars i vermuts amb amics i familiars amb Zoom…, què ens impedeix de celebrar les nostres festes en línia?»
El canvi, l’adaptació, la transformació no conjuguen bé amb la idea d’una tradició fossilitzada i entesa com a relíquia del passat. Tampoc amb aquelles festes que hem transformat en espectacles convertits, a tot estirar, en una mena de recreació teatralitzada apta per al consum, ja sigui de cervesa, d’identitat o d’emocions. En el primer cas, neguem el present com lloc de construcció d’esdeveniments susceptibles d’esdevenir «tradicionals»; en el segon, ens neguem qualsevol possibilitat d’intervenir en aquest present i fer-nos-el nostre si no és com a simples consumidors.
La situació excepcional generada pel coronavirus ens ha fet viure d’una altra manera
És fàcil ajornar i re-programar un espectacle. Una celebració, no tant. De fet, durant tot aquest període de confinament hem continuat celebrant, ens hem explicat contes i rondalles, hem jugat al parxís, hem reformulat receptes de cuina, hem cantat i ballat, hem donat la benvinguda a nous nadons i ens hem acomiadat dels difunts, hem resat i hem meditat. I és que d’això va la cultura popular, o no?
Celebrem, ens acompanyem, compartim i fem festa tal com vivim. I la pandèmia ens ha posat davant del mirall: hem vist que els avis estan més aïllats del que imaginàvem en residències però també que tenim veïns que no coneixíem. Posaré dos exemples, un de mort i l’altre de vida:
1. Aquests dies les vetlles han estat prohibides, les cerimònies fúnebres no s’han pogut celebrar durant l’estat d’alarma i només fins a tres familiars han pogut assistir als enterraments o als crematoris. Algunes entitats de suport al dol, han fet acompanyaments on line i han preparat espais amb mesures de protecció per rebre visites i fer els acompanyaments presencials. L’antropòloga i jutgessa de pau Rosa Canela reflexionava aquests dies sobre comiats sense comiat i la importància dels ritus. En darrera instància, ens interpel·la una reflexió contundent: «Ens cal repensar què volem de veritat, en quin moment vam perdre el control sobre el procés tan íntim (tot i ser col·lectiu) d’acomiadar els éssers estimats. I sobretot, com podem recuperar el poder de decidir com, on i quan ho fem?», apunten des de @suportaldol.
2. Al mateix temps, aquest confinament ens ha permès establir noves formes de relació i de veïnatge. A les vuit del vespre moltes persones hem sortit als balcons a agrair la feina al personal sanitari, de neteja i a tots els serveis essencials. I també hem sortit a celebrar. Al barri de la Farigola de Cerdanyola del Vallès, que és el meu barri, @ChiquiMartin19 ha estat programant diàriament una sessió de música. Els balcons i la música han estat un punt de trobada i, potser, de construcció de noves relacions de veïnatge en una a zona urbanitzada a principis del segle XXI sobre terrenys industrials en una ciutat que, com tantes altres, ha estat pensada i edificada per les lògiques del mercat. Urbanisme de blocs i perifèria. Una vegada venudes les promocions immobiliàries, el solar de l’escola del barri -un projecte que va costar 400.000€ i que hauria d’haver entrat en funcionament el curs 2011-12- continua buit; des de 2015 tenim una zona esportiva amb 6 pistes de tenis i 4 de pàdel, que va costar més de 900.000 euros, i que a dia d’avui continua abandonada sense que cap ciutadà hagi pogut fer ús de les instal·lacions.
Fins aquí, he apuntat que el nostre calendari acull diversitat de tradicions i que les nostres celebracions estan canviant. Emergeixen noves formes de celebrar i noves comunitats celebrants en una societat que és diversa (en funció de variables de gènere, cultura, treball, ètnia, edat…) i que està en transformació constant. Celebrem allò que som. En obligar-nos a (re)pensar com celebrem, la pandèmia del coronavirus ens ha donat també una oportunitat per veure’ns tal com som, amb allò que ens agrada i allò que no ens agrada tant.
Algunes reflexions. Repensar-nos celebrant
La gestió que hem fet de la pandèmia ens ha obligat a aturar-nos. Pot ser un bon moment per aprofitar com volem tornar a caminar.
1. Recuperar la proximitat perquè probablement ens caldrà aprendre a celebrar sense aglomeracions
A vegades justifiquem la massificació pels impactes que la celebració té en la nostra localitat. En aquest sentit, em sembla molt interessant la reflexió que formula el periodista Nando Cruz posant en valor la potencialitat dels esdeveniments de petit format davant dels esdeveniments de grans dimensions com a motors culturals: «la sala Diobar, con capacidad para menos de 100 personas, acogió en 2019 más de 250 actuaciones que atrajeron entre 12.000 y 15.000 espectadores. Solo una sala de Barcelona»: esdeveniments i locals de petit format, festes descentralitzades de barri i de carrer, com a alternativa. El 2016 la revista Caramella hi dedicava un monogràfic. En Salvador Palomar ens recorda que «més enllà dels seus orígens històrics, moltes antigues festes de carrer i de barri han estat, i han arribat fins a l’actualitat, com a festes de proximitat. Festes veïnals autogestionades, des de molt abans que el concepte fos encunyat, són celebracions obertes al conjunt de la població i que alhora identifiquen les persones que viuen en uns determinats carrers, competint a vegades dins una mateixa ciutat.» A Berga, les Patums de barri.
2. Celebrar de manera conscient i sostenible
És bo preguntar-nos si ens cal celebrar posant al límit els recursos públics: ens cal activar hospitals mòbils de campanya, activar serveis de neteja, protecció civil i bombers per a les nostres celebracions? Només un exemple: una revetlla com la de Sant Joan va generar, només a les platges de Barcelona, 20 tones de residus. En l’àmbit de Catalunya, per Sant Joan Protecció Civil rep prop de 4.000 trucades, els Bombers intervenen en 450 incendis de vegetació i 600 focs en mobiliari urbà i vehicles i les assistències sanitàries ronden les 300, un 10% de les quals per cremades greus.
3. Reivindicar, des de la solidaritat i la responsabilitat, uns usos socials de l’espai públic
Aquests dies de confinament hem fet comunitat des dels balcons de casa. Ara, quan baixem de nou al carrer, veurem que les normatives municipals són més flexibles del que ens havien dit: molts ajuntaments han facilitat l’ampliació de les terrasses de bars i restaurants. És un bon moment per reclamar també una major disponibilitat dels usos veïnals d’aquest espai que ens pertany i en el qual hem de poder intervenir: és un lloc on podem convocar dinars i sopars de festa, que hem de poder dissenyar amb espais verds per al joc i el gaudi, configurar illes de vianants, participar en el disseny del mobiliari urbà, etc.
