Des dels seus orígens, el teatre representat per grups amateurs (TGA) ha estat un mitjà per cobrir la necessitat de relació en col·lectius més o menys reduïts d’una comunitat. Practicar-lo comporta cohesió, esbarjo i convivència durant un temps limitat amb la recompensa de la representació final i la retribució amb aplaudiments per part del públic. Aquest té una funció de recepció i de crítica imprescindibles i a més, en el TGA sol formar part de la mateixa comunitat.
A banda, durant aquest procés, els seus integrants s’enriqueixen culturalment i els permet transmetre el que han après al públic assistent i a la comunitat corresponent.
La necessitat d’associar-se
Tenim constància que a Catalunya, l’any 1929 hi havia enregistrats uns 1.000 grups amateurs de teatre, agrupats amb l’anomenat Associació de Teatre Selecte impulsada per l’artista pintor Lluís Masriera i que al cap de poc esdevindria l’Associació de Teatre Català. Va promoure el I Concurs de Teatre Català l’any 1931 i un any més tard naixia la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA), que va apostar per donar continuïtat als concursos amateurs de teatre amb l’interès afegit de donar a conèixer dramaturgs joves encara poc coneguts. L’èxit dels concursos va ser considerat per la Generalitat de Catalunya que va cedir, l’any 1934, el teatre Poliorama perquè els guanyadors hi poguessin representar les seves obres en sessions matinals dominicals. Aquesta Federació fins i tot va editar, durant 8 mesos, un butlletí mensual de projecció amateur, anomenat TEATRE. Però la guerra civil espanyola va frenar la seva exitosa trajectòria quan es va prioritzar la promoció d’obres teatrals que poguessin ser representades als fronts de guerra i a la rereguarda, incentivant la creació d’elencs afins amb el nom d’Elencs Catalans de Guerra.
Un cop acabat el conflicte bèl·lic, el TGA pateix la prohibició d’utilitzar la llengua catalana. Tot i així, encara es va poder esquivar la llei, especialment a comarques, on van continuar actuant amb la llengua vernacla sota l’aixopluc de les parròquies.
El 1949, Tomàs Roig i Llop recull el que perdurava del TGA i funda el Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA) acollint-se al marc foral de l’Església Catòlica i amb entesa equilibrada entre els organismes oficials de cultura del règim franquista i el tarannà de les diverses agrupacions teatrals. Aglutinà uns 300 grups, que van arribar a ser 700 en el moment de major activitat.
El 1955, Ferran Soldevila i el Cercle Artístic de Sant Lluc creen l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) amb l’objectiu de connectar el teatre català amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani. Aquesta agrupació, si bé inicialment era amateur, poc després es va professionalitzar fins a la seva dissolució per ordre governativa el 1963.
El 1959, la FESTA, amb el patrocini del bisbat de Solsona, va organitzar en aquella ciutat el I Congrés Regional de Teatre Amateur quan el nombre d’elencs amateurs a Catalunya patia un descens progressiu. Però tot i que va haver-hi un intent de reorganització sorgida des de comarques, no es va poder evitar que FESTA es dissolgués el 1972. A pesar d’això es van mantenir els concursos amateurs i rodes de teatre arreu del país, organitzats per juntes locals o comarcals que permetien mantenir certa vinculació entre els diferents elencs i facilitaria que el 1985 es reconstituís la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya (FGATC), després del primer congrés de teatre amateur de Catalunya, que fou organitzat a Igualada pel Departament de Cultura de la Generalitat. Actualment la FGATC aglutina uns 300 grups amateurs, que aixopluguen uns 15.000 integrants.
La irrupció del teatre independent
Durant la dècada dels 70 del segle passat sorgeixen nous GAT amb components que la majoria s’havien format a l’Institut del Teatre i que després fins i tot es van professionalitzar. Formaven part d’un moviment anomenat teatre independent i naixien de la base popular amb l’objectiu de proposar una renovació formal i tècnica i introduir alhora recerca teatral. Eren responsables dels seus productes i de la seva projecció social. Els motivava la possibilitat de modificar la funció que el teatre jugava en la societat del moment i facilitaven la seva difusió per arribar a totes les comarques i pobles.
El primer d’aquests grups va sorgir el 1963 de la mà d’Enric Flores a l’Hospitalet de Llobregat amb el nom d’Alpha-63, que seria l’embrió del Grup d’Acció Teatral. La seva creació va coincidir amb l’eclosió del moviment ciutadà, estudiantil i sindical contra la dictadura franquista i esdevindria grup professional l’any 1978.
Al cap de poc, l’any 1964 va néixer també com a teatre independent el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, impulsat per Josep Montanyès i Josep M. Segarra, en un intent de fer teatre des del barri i per al barri, tenint com a base d’operacions el seu Centre Parroquial. El 1979 van haver de llançar la tovallola, ofegats pels deutes després que els hi fossin denegats ajuts oficials.
A partir d’aquí en van sorgir d’altres, com el Grup de Teatre Independent de Ferran Soldevila, els Joglars, Teatre de l’Escorpí, creat per Josep Montanyès, Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells (que va ser l’embrió del futur Teatre Lliure), els Comediants, Dagoll-Dagom, Teatre Metropolità de Barcelona de Iago Pericot i Sergi Mateu, Teatro Fronterizo de José Sanchis Sinisterra…
El buit del teatre independent
Però l’Administració que s’havia fet amb les regnes del teatre oficial també va acabar amb el teatre independent al nostre país, que en bona part va anar desapareixent durant la dècada dels anys 80 del segle passat, comportant que de retruc se’n ressentís la recerca teatral que aportaven. A hores d’ara, per motius bàsicament econòmics, és menys possible que grups professionals aportin l’esperit innovador del teatre independent i més si considerem que tant les empreses del sector que viuen de la rendibilitat comercial del que programen, com fins i tot les grans institucions escèniques públiques temen la desconnexió amb l’espectador si opten per propostes més agosarades.
Però qui podria aprofitar la seva capacitat logística i dedicació desinteressada en benefici de la innovació i la creació és el TGA. Cal dir, però, que en general aquests grups prefereixen representar obres d’èxit reconegut, limitant-se sovint a textos i formats tradicionals per tal d’assegurar l’autocomplaença i la resposta ‘popular’ que ben segur està més garantida amb l’oferiment d’un producte més fàcil o més divertit o més àmpliament conegut o més convencional. En aquest sentit, els grups amateurs moltes vegades solen ser poc creatius i amb plantejaments poc valents. Però cal que replantegin la seva funció social i no deixin escapar l’oportunitat de recollir el guant del teatre independent, ja que aquests elencs són lliures pel sol fet d’estar fora de l’Administració i no dependre d’una necessitat econòmica. Això els proporciona un valor extraordinari que cal prioritzar per bé que els permet fer recerca sense necessitat de justificar-la. Sens dubte, a hores d’ara, la recerca és més possible, dins dels grups amateurs que en el teatre institucionalitzat, i no hi tenen res a perdre.
Una oportunitat pel TGA
Els grups amateurs de teatre avui dia encara mantenen viu l’entusiasme que els ha caracteritzat des dels inicis, però sense que aquesta dedicació teatral deixi de ser per a ells una activitat lúdica, ni perdre el sentit alegre i voluntariós, haurien de poder incloure la recerca teatral en la seva activitat i sentir-se capaços de provar nous llenguatges, utilitzar noves tecnologies, arriscar, transgredir si cal, desfermar la imaginació i en definitiva innovar amb atreviment. Però per això han de ser capaços d’incorporar el concepte de projecció sòciocultural i no només quedar-se amb l’autosatisfacció. Per altra banda, cal que siguin ambiciosos i persegueixin millor formació teatral, que poden adquirir des de l’àmplia oferta de cursos acreditats impartits pels diferents centres o escoles i/o amb la implicació de professionals experts que actuïn com a referents en els projectes.
Com a valors afegits, el TGA també pot aprofitar, encara que aparentment no semblin teatrals, tots aquells moviments culturals (cantaires, músics, ballarins…) o professionals amb aptituds en determinades disciplines (tècnics audiovisuals, informàtics, fusters…), que d’una manera natural i espontània sorgeixen des dels barris, pobles i comarques, fruit d’una necessitat d’expressió cultural de base. Tot plegat pot suposar un enriquiment col·lectiu del grup i permetre ser més ambiciosos en els projectes, a banda de facilitar la incorporació de nous adeptes al voltant del TEATRE.
Cal aprofitar també que sovint el TGA disposa d’un nombrós col·lectiu al seu entorn que ens pot facilitar la posada en escena de grans produccions on es requereixi de molts actors/actrius. L’elevat cost econòmic que pot comportar en l’àmbit professional facilitaria una producció presentada per grups amateurs.
Finalment, el TGA pot i ha d’aportar una tasca educativa al públic que té de manera fidel i incondicional pel fet que habitualment forma part de la mateixa comunitat. Aquesta fidelitat social no hauria de fer perdre la capacitat de crítica i la possibilitat de portar a terme una reflexió distant del seu entorn. Ans el contrari, cal aprofitar aquest vincle emocional per afavorir la recepció de l’espectacle i que l’espectador aprengui a alliberar-se de prejudicis que poden impedir fer una anàlisi distant, oberta i lliure. Ben segur que aquest exercici revertirà en benefici del propi grup i dels espectadors.
2
