Alcoberro va explicar que, gràcies a personalitats com Candel, la immigració de meitats de segle passat ha estat un element de cohesió social, tot confessant haver entès la ciutat on viu –en referència a Barcelona- gràcies als llibres “El día que murió Marilyn” de Terenci Moix i “Els altres catalans”.
El Pare Manel va recordar que ell, per qüestions “accidentals”, va néixer a Granada i que, a nivell familiar, sempre va viure en un ambient plural que ha agraït. Pel que fa a la integració de la immigració actual, va mostrar la seva disconformitat en què l’Església no cedeixi els seus espais a altres cultures perquè celebrin trobades.
Josep Martí Gómez va afirmar que el 2007 va ser un any “nefast” perquè va perdre dos amics, Josep Maria Huertas Clavería i en Candel, que el va elevar a gran mestre del periodisme. També va reflexionar sobre el concepte de pobresa que, en temps de Candel, tenia un punt d’esperança que en l’actualitat s’ha perdut.
Lluís Cabrera va confessar que l’impacte que li va suposar el llibre el va fer connectar amb la clandestinitat antifranquista. Cabrera va ser molt contundent en criticar l’ús polític que se’n fa de la immigració interior i va reclamar que no es facin distincions en funció de l’origen perquè, entre catalans i andalusos, “les diferències són social, no culturals”. També va assegurar que la barreja és la que fa avançar Catalunya “que és impura i ho ha estat sempre”. També va dir que s’equivoquen i que “ho pagaran car” aquells que volen dividir la societat catalana apel·lant els altres catalans, en clara referència al títol del llibre.
Finalment, Pere Baltà va confessar que el 1959 en Candel ja el va marcar d’una manera decisiva en el compromís social i en el tipus de periodisme que acabaria fent. En aquest sentit, va afirmar que “nosaltres som una generació que vàrem aprendre a escriure entre línies perquè la gent pogués llegir entre línies”. També va destacar que la cultura popular ha estat la millor eina per aconseguir l’objectiu candelià de la “Catalunya, un sol poble”.
