Joan Prim i Prats, va sobreviure l’atemptat del carrer del Turc, en sortir del Palau de les Corts, encara que greument ferit. Hi ha que assegura que va ser estrangulat en el mateix llit on es recobrava de les ferides. Fins i tot s’arribà a considerar com a certa aquesta possibilitat a partir de l’autòpsia, que aportà pistes però no conclusions inapel·lables, no obstant l’eficiència dels metges forenses i la recerca documental sota la direcció de Jordi Portals i Santi Trullenque. Com en tots els crims d’Estat, també aquest has deixat pendent l’interrogant l’autoria intel·lectual. Hom s’acaba preguntant: A qui beneficià?
L’actuació de Prim des de la presidència del govern dona prou pistes. Acabava d’expulsar la reina Isabel II, prometent des de la tribuna de les Corts que, mentre ell visqués, cap Borbó tornaria a seure al tron d’Espanya. Havia substituït l’absolutisme per una monarquia parlamentària, que posà en mans d’Amadeu de Savoia. Malgrat els títols nobiliaris aconseguits gràcies a una brillant carrera militar, era un lliberal progressista que havia flirtejat amb el republicanisme enfrontant-se a l’immobilisme conservador. Malgrat que havia participat en un bombardeig de Barcelona batallant contra els carlins, la seva defensa de la catalanitat des de la tribuna del Congrés és indiscutible, atacant el centralisme com ningú ho havia fet abans.
Vaig arribar a la figura de Prim des de la passió per estudiar els orígens del moviment associatiu i el vaig trobar celebrant les seves victòries militars a l’Ateneu Progressista Lliberal de Reus i, molt aviat, reunint documentació sobre el personatge, vaig llegir dues tesis doctorals. La forja de una espada d’Emilio de Diego, que el considera un dels personatges que millor encarnen els valors i les aspiracions de la seva època, “conjugant la seva condició de militar amb la defensa dels interessos de la seva terra d’origen”. També Pere Anguera –a qui vaig conèixer compartint la passió per l’associacionisme-, reusenc il·lustre com ell i president del Centre de Lectura, m’aproximà al personatge llegint El general Prim, biografía de un conspirador. El rigor que exigeix la historiografia impedeix les especulacions, però des de la ficció Noah Gordon, en la novel·la El celler, explica la conspiració que generà aquell assassinat, deixant que el lector tregui conclusions. En conèixer Jordi Portals, m’explicà que treballava en un guió sobre Prim i en el curs de la conversa li vaig exposar el doll d’informació que havia acumulat sobre el mític militar i estadista reusenc –segurament el català que ha ostentat més poder polític-, així va ser com em vaig trobar entre el grup d’estudiosos que vam aportar opinió i informació al documental.
Vaig anar a Reus per ser entrevistat en un moment en què Catalunya començava a sortir al carrer per demanar un referèndum d’autodeterminació. Segurament Prim no reivindicaria la independència, no obstant que en el seu moment advertia que si seguien maltractant Catalunya la podrien provocar. La meva intervenció en el documental reivindica el Prim modernitzador, democratitzador i europeista; probablement el primer que plantejà la catalanització d’Espanya, que sempre ha fracassat. Al seu darrere, quan abdicà Amadeu de Savoia, es proclamà la primera república amb Estanislau Figueras de president. En només quatre mesos el succeí Pi Margall, que durà 47 dies en l’exercici del càrrec. Entre els dos tot just mig any. Emilio Castelar, que els succeí, també va ser breu en no arribar als quatre mesos. Entre tots tres van tenir poc temps per canviar el país. El fracàs de la primera república provocà el retorn de l’absolutisme.
A partir de Figueras i Pi Margall, cap més català ha presidit el govern central. Allò més que hem tingut ha estat “el ministro catalán” i tots hi han passat breument, fins i tot Francesc Cambó, de qui les biografies per encàrrec van voler mitificar el seu pas pel govern, que va ser en dos períodes de vuit mesos. L’arribada del socialisme a la Moncloa al cap de tot un segle, millorà la presència política catalana en el primer consell de ministres de Felipe González. Però ja molt entrat el segle XXI, es pot ben dir que, si no hem tingut cap altre cap de govern català, no és casual; sens dubte, correspon a l’animadversió que des de les elits de l’Estat s’ha generat sistemàticament escampant llegendes despectives o sentències com “Los catalanes que trabajen, pero que no manden demasiado”.
Prim va pagar molt cara la seva gosadia de substituir els Borbons, però també la condició de català. Figueras abandonà fastiguejat la presidència del govern. El succeí Pi Margall i ja mai més un català. Ens hem de preguntar si es correspon aquesta discriminació històrica amb el pes específic i les aportacions de Catalunya al conjunt l’estat. És evident que la constatació porta a la sospita d’una planificada i maquiavèl·lica marginació, una conspiració en la qual Catalunya surt molt mal parada, en no poder disposar d’una bona part del rèdits de la seva reconeguda capacitat de produir riquesa. La política fiscal de l’estat explota i discrimina els catalans. Ja ho sabíem, però les Espanyes no ho volen escoltar. Clarificador el documental; s’entén que hagi estat vetat durant cinc anys. Un canvi ideològic de govern i de la direcció de la televisió pública ha fet possible que la resta d’Espanya pogués tenir coneixement de l’assassinat d’un polític que volia una societat lliure i democràtica per tothom, així com la incorporació d’Espanya al concert de les nacions europees que volien progressar socialment implantant el parlamentarisme.
Amb tot el que ha passat darrerament, no costa d’entendre que la dreta que ens governava fins fa un any tingués ben guardat el documental i que l’esquerra -que ha guanyat les eleccions generals recentment- el passés per pantalla a altes hores de la nit. Ni a uns ni als altres els hi convé que se’n parli massa del general Prim, ni del perquè després de Figueras i Pi Margall, ha passat un segle i mig sense que cap català presidís el govern d’Espanya. Aquesta és la qüestió.
