Article d’opinió. Encertada o equivocada, però tothora respectable. Amb tot, una opinió que la sé compartida per no pocs activistes de la cultura popular.
Tracta d’aquesta campanya publicitària tan esplèndida que fa la Generalitat. Aquesta del “Bravo! Bravo per la cultura popular”.
He dit esplèndida en el sentit que no han estat gens gasius a l’hora de perpetrar-la i abocar-hi recursos i calerons. Notes de premsa, anuncis als mitjans, a les xarxes socials, grans cartells als espais públics, roll-ups, vídeos i altre material digital, cartellera, punts de llibre… de tot. Afegint-hi un seguit de “recomanacions estratègiques” perquè les associacions i entitats en multipliquin la divulgació, a través dels seus locals, dels seus associats i dels seus propis mitjans de difusió.
També grandiloqüents manifestacions dels responsables polítics, començant per l’espot de presentació de la consellera de Cultura, on esmenta la necessitat de la campanya, precisament per aquest sector, “el sector de la cultura popular va patir especialment la pandèmia”.
Resulta, si més no, paradoxal (per no dir una altra cosa) aquesta lamentació, quan va ser la mateixa administració autonòmica la que va marginar i/o menystenir mesquinament la cultura popular, durant tota la pandèmia. En el seu dia, en un altre article d’opinió, ja vaig expressar quin havia estat el tracte rebut en les resolucions referides a les mesures de prevenció: “Les limitacions inherents a la cultura popular i tradicional seguien amb exactament les mateixes infaustes, injustes i inexplicables restriccions. La discriminació soferta en aquest àmbit, respecte a les ‘activitats culturals’ (entre les quals mai no s’hi ha considerat la cultura popular), ha estat constant i sistemàtica.”
I feia esment, per posar un exemple, d’aquella exhibició estàtica de les colles de foc de Badalona, a la seva Festa Major de maig del 2021, abruptament aturada per la policia, en estricte compliment de l’horari límit fixat per la Generalitat (les 22.00 hores) per a activitats de cultura popular i tradicional. L’únic àmbit que en aquelles dates encara mantenia inexplicablement aquesta limitació.
Però tornant a la campanya en si, també trobo que no és massa encertat l’ús de la paraula “Bravo” com a titular. Sona molt a espectacle, a faràndula. Quan una obra de teatre ens complau molt, aplaudim i cridem “Bravo!”, però no veig que quan peta una carretilla dels diables, o quan s’acaba de confeccionar una catifa de flors, o després d’un salt de plens, la gent cridi “Bravo”. A tot estirar, s’aplaudeix en descarregar-se un castell, en actuacions musicals o corals, i en representacions de passió i pastorets, per exemple. No pas en desfilades o rues carnavalesques, ni molt menys en seguicis festius. Potser l’excepció seria la Moixiganga de Sitges, que encara manté viu el costum de ser aplaudida pels sitgetans al seu pas processional.
Potser un simple “Visca!” hauria estat més encertat.
Però sobretot trobo a faltar accions de suport i enfortiment real dels col·lectius que fan cultura popular, com a acompanyament o continuació d’aquesta campanya, que és el que més falta fa. No pas només una campanya, un bravo, i res més.
No calen aplaudiments; calen accions polítiques valentes que ajudin i reforcin entitats i projectes estratègics que veritablement promocionin i enriqueixin la cultura popular. Calen més convenis de mitja o llarga durada (millor que no pas subvencions puntuals en concurrència competitiva) amb sectors i entitats que proposin aquests projectes.
I calen moltes coses més, que no pas aplaudiments i bravos. Em recorden els aplaudiments al personal sanitari, que ben poc servei els hi van fer, a la vista de la seva precària situació (no gens pal·liada pels aplaudiments), que els ha portat fins i tot a la vaga.
I em recorda també aquell refrany que diu: “No és el mateix predicar que fer almoina”.
En tot cas, i com a postil·la final, encara cal agrair que, tot apel·lant a la interculturalitat, no hagin posat (en lloc de “Bravo”) “Olé”!
