Una habitual del diari La Vanguardia i El País, l’escriptora Laura Freixas, adverteix en el seu bloc, en espanyol i en anglès, que aquells que vulguin fer una referència a les seves creacions literàries tinguin molta cura: “NOTA: Ruego, al presentarme, no calificarme de ‘escritora catalana’, pues induce a confusión, y no omitir mi fecha de nacimiento. Gracias”.
Fet aquest advertiment, per si hom arribés a pensar que l’autora nascuda a Barcelona i amb un cognom que, efectivament, podria donar lloc a ‘confusions’, té carta lliure per menystenir la cultura catalana i ridiculitzar aquells qui, malgrat haver nascut a Catalunya, encara no han assimilat els valors de l’Espanya clàssica, la que menysté qualsevol manifestació cultural que no giri entorn un toro o un equip de futbol. En una barreja de feminisme nostrat, progressisme i intel·lectualitat pròpia d’un sector del món literari espanyol, Laura Freixas plasma a La Vanguardia el seu rebuig cap a una tradició cultural catalana –bé, dels Països Catalans, que encara empipa més-, els castellers. I no ho fa pas per ignorància. És una dona cultivada en les lletres i la cultura -l’espanyola-, però en cap cas no pot ignorar que, per començar, els castellers són Patrimoni Immaterial de la Humanitat, com ho són altres manifestacions de la nostra cultura.
En concret, l’escriptora espanyola es mostra indignada perquè el president Artur Mas ha dut als Estats Units un grup de castellers per explicar que, com en la indústria, els esforços, el sacrifici i la col•laboració són claus per dur endavant un projecte –cultural, social, científic o industrial. “Què ha mostrat Mas per ensenyar a Massachusetts els èxits de la personalitat de Catalunya? Nosaltres -va aclarir- no som els de la festa, el malbaratament i els toros. No, no, nosaltres hem fet una aportació considerable al món. A Saber: uns nois molt macos que s’enfilen els uns sobre els altres sense caure. En efecte, la visita a Boston va culminar en el documental Enxaneta (en 3D, això sí)”.
L’escriptora continua la seva burla i assegura que “qualsevol hauria cregut que els frescos de Taüll, el Park Güell o La plaça del diamant serien preferibles, i mentrestant, segueixen suplicant a no sé quin milionari que es digni a instal·lar a Catalunya Eurovegas, per la qual cosa estem disposats, sembla, a posar infraestructures, gran part del finançament, i a canviar lleis laborals, fiscals i sanitàries”. Desinformació a banda, l’escriptora nascuda a Barcelona sentencia: “el president Mas vol imitar el pitjor dels Estats Units: diu que aspira que siguem Massachusetts, però es desviu per instal•lar aquí Las Vegas. Això sí, entre el casino i el bordell, segur que no hi faltaran uns patriòtics castellers i una cobla tocant La Santa Espina”.
La seva reflexió ataca no només als castellers, sinó tota la cultura d’un país, una cultura que no s’entendria pas sense l’associacionisme cultural, cívic i social que tira endavant el dia a dia de la lluita per defensar el nostre patrimoni cultural dels atacs constants provinents de les espanyes.
Laura Freixas fa molt bé de posar la seva nota al bloc, perquè efectivament, costa molt de trobar algú que vexi tant una cultura, encara que no la senti seva. I menys encara un escriptor, a qui, per força, se li pressuposa una certa cultura i coneixement mínim de la història d’arreu.
1
