Reproduïm el text de la compareixença de l’etnòleg Pep Fornés dins la sessió ordinària de la Comissió de Benestar, Família i Immigració del dimarts 24 de març amb relació al projecte de llei del voluntariat.
Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona i membre del Consell de Cultura de Barcelona Director del Museu Etnològic de Barcelona, exposa la seva experiència com a gestor cultural per argumentar que el present projecte de llei agrupa conceptes com voluntariat i associacionisme. “Confondre el voluntariat social assistencial amb l’associacionisme cultural i social, per posar un exemple, seria posar en el mateix sac realitats, totes valuoses, però massa diverses: Euterpes, recapte i repartiment d’aliments, atenció a les persones grans, sardanistes, tallers d’història local, geganters, castellers, clubs de petanca, associacions de veïns…”, exposa l’etnòleg.
Presentat el 10 desembre de 2013 el projecte de llei del Voluntariat (per llegir-lo íntegrament, feu clic aquí) es troba en fase de tramitació, de manera que en sessions com la del dimarts 24 de març diverses entitats i institucions o professionals aporten les seves opinions. A més de Pep Fornés, en la citada sessió ordinària hi van comparèixer representants de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, el Banc dels Aliments, l’Àrea Social de la Fundació “la Caixa”, i representants de sindicats com Comissions Obreres de Catalunya, entre d’altres sectors implicats.
Compareixença de Pep Fornés:
“Gràcies senyor president. Bon dia senyores i senyors diputats i companys de taula. Comparteixo davant d’aquesta Comissió de Benestar, Família i Immigració amb la voluntat d’oferir una reflexió en clau de crítica positiva, fonamentada en la meva experiència personal i professional en el camp de l’educació, la cultura i la participació voluntària de la gent en les associacions a Catalunya.
En els més de trenta anys que fa que em dedico a la gestió pública de la Cultura i a la investigació i reflexió sobre les pràctiques en cultura comunitària, he pogut fer-me una idea de la realitat complexa i dinàmica de l’acció voluntària i associativa. Intentaré breument explicar la meva visió en relació al tema que avui ens ocupa.
Aquell qui actúa per la seva pròpia voluntat, actuaria per SUA SPONTE, d’aquí deriva l’anglicisme sponsor i esponsorització, allò que seria el patrocini. En català també solem dir que estimem el valor de les coses, però també que estimem les persones, i diem “t’estimo” sense necessitat de saber, que hi va haver un temps en què AESTIMO significava avaluar el diner, que solia ser de coure o bronze, allò que els antics anomenaven: AES. Voler prové de l’antiga paraula llatina VOLO. El que vol, el voluntari seria VOLENS.
Sovint les paraules resemantitzen el seu significat, però quan es tracta de fer una llei, cal avaluar de la forma més precisa els significats i els conceptes.
Hi ha persones que actuen en interès d’altres persones, aportant el seu temps, esforç, diners o bens. N’hi ha d’altres que actuen per un interès propi compartit amb altres persones, actuïn o no. Hi ha persones que cooperen amb altres persones per un interès mutu. Totes ho fan perquè volen, perquè estimen una causa, perquè volen millorar alguna cosa, una realitat individual i col·lectiva.
Opino que aquest avantprojecte de llei de voluntariat confon i agrupa conceptes diferents, i això pot conduir a errors. Regular les “actituds socials” i els “sentiments” de la ciutadania és un exercici complex, i cito textualment el text de L’Exposició de Motius d’aquest avantprojecte quan defineix: “…el voluntariat és una actitud social que respon al sentiment de sentir-se solidari i a la vegada beneficiari de l’acció.”
Permetin-me opinar que el voluntariat respon a la voluntat lliure i sobirana de ciutadans i de ciutadanes que, havent-se conformat una opinió crítica davant d’una realitat objectiva que no encaixa amb la seva pròpia visió del bé comú, decideixen, d’un a un i en grup, actuar en conseqüència per transformar-la. Per tant, estaríem parlant no d’un sentiment sinó d’una voluntat.
El benefici propi de la gent voluntària és un benefici compartit, sovint només amb una part de la societat. Poques accions voluntàries s’orienten a l’obtenció de beneficis per tota la societat en el seu conjunt. La forma més comuna de fer-ho és l’associació per temàtiques ben diferenciades.
I aquí és on rau, segons la meva opinió, una de les principals confusions de partida en el plantejament d’aquest avantprojecte, perquè descriu un estat de les coses que no s’ajusta de forma prou correcta a la realitat social existent.
Confondre voluntariat amb associacionisme seria una forma de reduir una realitat complexa a una simplicitat idealitzada. Si això es fes, el que s’aconseguiria fóra complicar la realitat. Una llei que simplifiqués una realitat tan complexa com aquesta podria donar com a resultat una aplicació inapropiada.
Confondre el voluntariat social assistencial amb l’associacionisme cultural i social, per posar un exemple, seria posar en el mateix sac realitats, totes valuoses, però massa diverses: Euterpes, recapte i repartiment d’aliments, atenció a les persones grans, sardanistes, tallers d’història local, geganters, castellers, clubs de petanca, associacions de veïns…
L’avantprojecte tipifica fins a cinc àmbits d’actuació: el social, el comunitari, el cultural, l’ambiental i l’internacional. Massa àmbits i massa diferents. Centrem-nos un moment en l’àmbit cultural: Com a antropòleg sé que la major part del treball de camp científic, això és, de la investigació en Antropologia, es desenvolupa de forma voluntària. El mateix podem afirmar dels historiadors i dels sociòlegs. Voldria aquest avantprojecte de llei, per ventura, regular també el treball científic voluntari que fan centenars d’investigadors en aquest país?
Catalunya té una llarga tradició d’associacions culturals socials i patrimonials, entre elles uns quants centres d’Estudis històrics o etnohistòrics o ateneus, que han seguit diversos models fins a configurar-ne un que semblaria propi. La funció substitutòria que aquestes associacions han fet al llarg de la història ha estat objecte de gestos de gratitud simbòlica de part de les institucions en forma de guardons, creus i premis diversos. Aquesta pràctica no ha aconseguit però aturar el seu inexorable declivi, en alguns casos potser per obsolescència, però en molts d’altres per simple inanició.
Comparteixo la tesi que la realitat plural de la societat catalana aconsella estimular la pràctica de la cultura en comunitat. I em plau molt dir això precisament davant d’aquesta Comissió que s’ocupa d’una temàtica tan sensible com la del Benestar, la Família i la Immigració.
Quan es parla de “cultura d’al·luvió”, de “terra de pas i d’acollida”, i de tants i tants tòpics, s’oblida que sense la Cultura comunitària hauria estat impossible el mestissatge cultural a Catalunya. El concepte de “com som nosaltres” és tan mutable i dinàmic com la mateixa cultura. La percepció de pertinença a una comunitat, de formar-ne part, s’assoleix amb la participació en grup, en comunitat. I és ben cert que la festa i la cultura comunitària en són instruments fonamentals i eficaços.
La disseminació de petites associacions que impulsen la pràctica de la cultura en comunitat, distribuïdes per les barriades de pobles, viles i ciutats, facilita la cultura de proximitat, i també l’accés de la gent a les pràctiques culturals. La democratització de la cultura només és una realitat concreta quan hi ha recursos eficients i eficaços per tal que existeixi, simplement.
Dipositar de bell nou la confiança en la gent, que és la dipositària de la veritable sobirania política, significa cedir la gestió dels petits equipaments a les organitzacions dels ciutadans i ciutadanes: les associacions. La maduresa cultural, social, i també la política, només s’assoleix amb la pràctica de la cultura democràtica efectiva. Equipaments propers a casa per a deixar l’olla a mig coure si convé; casals de barri per a celebrar reunions que han de canviar la realitat per millorar-la quan convingui, vet aquí del que parlem quan parlem de cultura democràtica i de democràcia cultural. Aquest hauria de ser el veritable suport al voluntariat associat.
Per delimitar bé la frontera entre la professionalitat, la competència, el voluntariat i l’intrusisme professional, caldria que el suport a les iniciatives i projectes de les associacions de voluntariat cultural complissin els principis d’equitat, solvència, rigor, qualitat, competència i transparència exigibles en qualsevol servei públic en democràcia.
Assumit tot això, convindria donar suport a aquelles bones pràctiques sorgides de les organitzacions de la ciutadania, sense menystenir de cap manera la trajectòria i experiència d’aquell voluntariat organitzat que pugui acreditar la seva expertesa i mèrit mitjançant mètodes de selecció públics i transparents. Aquesta seria una forma de reconèixer i respectar la manera en què la gent del nostre país comparteix l’escorç per contribuir millorar el bé públic.
Saben a què sona l’expressió “treballs per a la comunitat”? Sona a sentència de jutge. Si us plau, facin que soni a valors i no a penes
Moltes gràcies”
Pep Fornés
Podeu veure l’enregistrament de la compareixença de Fornés, fent clic aquí
