Aquest cap de setmana reobrirà les portes de catedral de Notre-Dame de París. El gran temple gòtic que va cremar en directe, i vist per mig món, el 15 d’abril del passat 2019 -abans que el món fes un altre clic- tronarà a acollir, un altre cop, les riuades de visitants.
Amb la tradicional pompositat del país veí, el president de la República va fer una darrera visita d’obres, el 29 de novembre. En el seu discurs, des del mig de la nau central de la catedral, Macron repassà la importància per la nació francesa i cultura europea d’aquell edifici. Sigui per la preeminència de l’estil gòtic, la conservació de grans relíquies, ser el lloc de coronació de Napoleó, per l’obra d’Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc o la presència latent d’aquesta l’església dins l’obra de Victor Hugo o pel que sigui… Notre-Dame segurament és dels temples cristians més coneguts del planeta. Com diem pel Camp de Tarragona, tota pedra fa paret.
La restauració de la catedral parisenca ha costat al voltant d’uns 850 milions d’euros. Obtinguts de les donacions que van desenvolupar-se al llarg del 2019, donacions de grans famílies de França i la participació de l’Estat. Cal recordar que més enllà dels Pirineus, les esglésies, i altres temples, van ser nacionalitzades des de 1789 al 1905. Deixant pel govern la propietat d’un gran llegat en tots els sentits, del qual -òbviament- s’ha de fer càrrec.
Ja hem començat a veure algunes imatges que mostren l’interior de Notre-Dame, també els campanars, els espais de culte, servei… Les entranyes de l’església tornen a lluir. Però cal que ens centrem en elements que van més enllà de la brillantor dels nous elements i les noves incorporacions artístiques a la catedral.
Per tornar a fer lluir i brillar tot allò amb “pompa i boato”, que diuen en castellà, han treballat al llarg de cinc anys un enorme conjunt d’artesans. Impossible que fossin els mateixos que van aixecar la catedral, però potser sí que alguns utilitzaven els mateixos elements, eines, tècniques o materials.
Aquests oficis tradicionals, com alguns volen anomenar-los, també formen part del nostre llegat cultural popular. Des dels noms de les eines i tècniques a l’ús d’aquestes passant per l’experiència dels antics mestres o el llegat dels gremis, la feina de ferrers, picapedrers, llauners, dauradors, manobres, campaners, fusters, corders, pintors… Un veritable exèrcit de professionals, comandats pels restauradors, que han retornat a la vida un dels grans edificis d’Europa gràcies a la seva tradició.
