Manllevo el títol d’aquest modest article de la conferència / llibre de George Steiner en la qual apuntava i desenvolupava conceptes que van molt més enllà de l’estructuració política i econòmica europea actual, la que han determinat els Estats que es reparteixen el territori del continent. Steiner els definia així: «els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable i d’escala humana; els carrers i les places que porten noms d’estadistes, científics, artistes, escriptors del passat […], la nostre doble procedència d’Atenes i de Jerusalem; i, per acabar el temor d’un capítol final, d’aquell famós crepuscle hegelià, que enfosquia la idea i la substància d’Europa fins i tot en ple migdia».
Potser ho trobaran exagerat però ahir em va semblar que la idea d’Europa es trobava a la Diagonal de Barcelona. Que nosaltres, que tan esperançats i desencantats ens hem sentit d’una Europa política, o d’uns polítics d’Europa pel que crèiem i el que rebíem en relació als nostres anhels i lluites, no ens adonàvem que la idea, el sentit, l’essència d’Europa s’ha trobat als carrers, les places i les carreteres de les darreres grans manifestacions de la Diada i d’altres convocades en els darrers temps. Enfront, o refractària hi ha la idea de l’Europa que ha definit els límits interns, les fronteres entre Estats, com a resultat —o gairebé— de les guerres hagudes, sempre afinats en les darreres. I de la idea, que els països, les nacions i les cultures dels europeus tenen límits inqüestionables fitats en aquestes fronteres. Que no existeix res més i s’hi existeix és d’ínfima categoria i, per tant, relegable a la seva desaparició, amb acarnissament o amb desídia. Lluny del que George Steiner considerava que era el geni d’Europa: «…la diversitat lingüística, cultural i social». Una idea que, ja ho saben prou bé, no volen o poden entendre ni acceptar de cap manera els polítics que representen la idea monolítica d’Espanya, els que a hores d’ara, ja ho veuen, estan immersos en descobrir la legitimitat dels títols universitaris i de saber si es van fer les tesis o els treballs pertinents, que d’haver-les fet, segur que no es distingeixen per la seva brillantor.
Una de les coses que més em van agradar del discurs del president Quim Torra al Teatre Nacional va ser que cités versos d’un poema de Zoraida Burgos que havia llegit «amb passió» aquest estiu. Per alguns significava perdre el temps: de què serveix un poema si el que es tracta de governar? Simplement, apostar per l’humanisme, la llengua —les paraules— i la cultura com a raó i essència de la vida. Sovint em pregunto: què deuen llegir els polítics que estructuren discursos simplistes, fonamentats exclusivament en objectius primaris? Quin és l’ideal de les seves vides? Com es creuen que seran històricament considerats? Tant enterboleix la condició humana l’ambició pel poder? Com poden embolcallar-se de tanta misèria intel·lectual basada en la mentida, en l’estupidesa organitzada, en l’apologia de la incultura, en la postveritat i l’odi, dissimulat o no.
Thomas Mann va fer l’advertiment següent als ciutadans nord-americans: «Deixeu-me que us digui tota la veritat, si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat». El que passa a l’Estat espanyol, i també a altres parts d’Europa, no és ben bé això. Si arriba el feixisme que ara es gasta —digueu-li com li digueu— arribarà —si no ha arribat ja—, i ho farà —ho fa— en nom de la democràcia, sostingut i beneït per tots els «exèrcits» del poder.
Al meu entendre és per això que la gent torna a sortir al carrer de manera pacífica, lliure i esperançada. Sap el que s’hi juga, sap quina mena de pa ens donen i n’està farta. Està cansada de no poder articular —ni remotament— un model de societat més lliure, socialment més justa i humanísticament més plena.
Nosaltres no només hem d’esperar d’Europa que ens entenguin, nosaltres també construïm Europa, també podem ser exemple i model, molt millor que altres.
1
