Quines semblances comparteixen totes les festes, independentment del format concret que adoptin cadascuna d’elles? A l’article La festa, contra la mort, publicat per Bienve Moya al Diari Ara, el folklorista n’apunta una d’essencial: “el pensament implícit en la festa—hi escriu—s’alça enfront del convenciment de l’indefugible peribilitat humana”. En aquest sentit, prossegueix, “la festa és un somni de l’edat d’or, d’una utòpica volició d’eternitat”.
Les religions han consagrat les celebracions sota l’empara de la sacralitat, i en conseqüència, d’allò que és socialment indiscutible. Si els dies destinats al culte no fossin festius, la relació dels creients amb els respectius déus estaria pervertida per la mundanitat quotidiana. Les celebracions són necessàries, doncs, perquè les persones puguin tenir una relació directa amb els déus i recordar l’existència d’una vida eterna i feliç. Molts cultes presenten, en aquest sentit, una imatge concorreguda i festiva del cel i la vida eterna.
Malgrat el sorgiment de l’economia industrial, Moya apunta que el calendari festiu segueix basant-se en els rituals de la vella economia agrària. La màxima concentració de les festes coincideix, no casualment, amb els mesos que la naturalesa és més expansiva. Des de principis d’abril fins a finals de la tardor, són moltes les celebracions relacionades amb “l’aprofitament dels productes primaris i la celebració i regraciament per aquests”: Rams, Pasqua, l’Arbre de Maig, el Corpus de les Fogueres, les fogueres i lluminàries de Sant Joan, les festes del Carme, etcètera.
Enfront els defensors d’una divisió més “racional” del temps que escurci els períodes d’inactivitat productiva, és important reivindicar el valor intangible de les festes com a manifestacions uneixen totes les persones en la mateixa communitas i permeten aturar les rutines personals per combatre momentàniament la decadència del cos.
