Per ordenar millor el debat, la Fundació Congrés de Cultura Catalana ha dividit el programa en tres taules rodones, cadascuna d’elles introduïda per una pregunta genèrica: Un Estat sense nació?, que ha analitzat quin rol ha d’exercir la cultura en l’estructuració de la vida social i política; La globalització, oportunitat per a la cultura catalana?, sobre els mecanismes per a una millor projecció internacional; i Les institucions culturals poden ser independents?, durant la qual s’han debatut aquelles polítiques concretes per tal de millorar els serveis que les institucions culturals poden oferir a la ciutadania.
Un Estat sense nació?
Segons Joan Manuel Tresserras, els Estats moderns instrumentalitzen la cultura a favor del poder polític i econòmic. El sistema educatiu, els mitjans de comunicació o les produccions audiovisuals són eines per a homogeneïtzar la població compresa dins les fronteres estatals i així emmotllar-la en una mateixa identitat. En la mesura que les identitats no hegemòniques es difuminen, l’Estat veu garantit el control sobre el territori. Per aquest motiu, ha destacat l’exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, “els estats nació tenen una visió acabada de si mateixos”. És a dir, no són proclius a admetre que les identitats nacionals poden ser múltiples. En contraposició, Tresserras ha defensat que la República Catalana no s’ha de presentar com un projecte amb una identitat tancada. “Ser català o no ser-ho ha de ser un dret permanentment obert”, ha insistit. En aquest sentit, ha fet seves unes paraules del filòsof Josep Maria Terricabras, per qui és millor parlar d’identificacions en lloc d’identitats.
Recollint aquest fil, l’historiador Agustí Alcoberro ha subratllat que “els Estats més poderosos són aquells que es construeixen gràcies a l’adhesió” lliure dels ciutadans que en formen part. Els estats que utilitzen la repressió -militar o fiscal- per a garantir la seva integritat són molt més dèbils a l’hora d’afrontar crisis internes. En l’actual context, ha destacat l’exdirector del Museu d’Història de Catalunya, és més important que mai que la ciutadania tingui consciència de formar part d’una comunitat política. “Les societats postindustrials -ha alertat Alcoberro- estan fragmentades”. No hi ha espais de trobada entre les diferents comunitats ètniques, ni tan sols els centres educatius, on els índexs de segregació són molt elevats.
La globalització, oportunitat per a la cultura catalana?
Francesc Serés ha apuntat que “el capitalisme necessita homogeneïtzar les cultures per tal de fer patrons de consum homologables”. Les grans produccions d’escala requereixen que les demandes dels consumidors -texans, música pop, pel·lícules de l’univers Marvel – siguin massives i previsibles. Aquest fet xoca amb la convicció, expressada per l’escriptor, que “només des de la biodiversitat podem trobar resposta als reptes globals”. En definitiva: la destrucció de les cultures minoritzades també és perillosa per a les cultures hegemòniques. Si la cultura catalana vol tenir presència i projecció internacional, ha defensat Serés, ha de plantejar-se “què pot produir que les altres cultures no hagin produït”. Identificar quin valor afegit té a escala mundial, quins elements la poden fer atractiva més enllà de les fronteres catalanes.
En aquest empeny, Jaume Subirana ha proposat capgirar la política exterior. “Anar a promocionar-se és una acció pròpia del segle XIX, de tarannà colonitzador”, ha sentenciat el director de l’Institut Ramon Llull. El context actual, ha prosseguit, implica generar dinàmiques de reciprocitat i coneixement mutu amb altres comunitats culturals. Les institucions catalanes han de tenir la voluntat de conèixer les problemàtiques que afecten altres cultures, no dedicar-se únicament al coneixement internacionalment dels elements més icònics de Catalunya (el modernisme, els castellers, Dalí…). Paral·lelament, Subirana ha apuntat que cal reforçar aquelles institucions de país (Biblioteca Nacional, TV3, Arxiu Nacional) que actualment es troben en unes condicions paupèrrimes…
Les institucions culturals poden ser independents?
La gran majoria d’institucions culturals no disposen de suficients ingressos econòmics per a esdevenir autosuficients. Una situació que les deixa a mercè dels recursos públics, i en conseqüència, massa sovint també de les ingerències polítiques. Xavier Antich ha lamentat que les Administracions acostumin a cometre un triple error conceptual. D’una banda, la circumscripció de la cultura a l’esfera empresarial, com va quedar reflectit en la reconversió de l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) en l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals); en segon lloc, l’avaluació de les institucions culturals amb criteris economicistes, i no pas de retorn social; finalment, la incapacitat de percebre la cultura com un “sector estratègic”, capaç de generar el 5% dels llocs d’ocupació a Catalunya. Les partides pressupostàries en Cultura, ha resumit el director de la Fundació Antoni Tàpies, “no són despeses sinó inversions”.
La intervenció de Carme Clusellas ha insistit en un punt clau: l’autonomia de les institucions culturals. “Als anys 70 i 80, el director d’un Museu tenia un gran reconeixement social”, ha remarcat. Actualment, en canvi, “els museus són percebuts com un servei més de l’Ajuntament”. Més enllà de la manca de recursos invertits, la directora del Museu d’Art de Girona ha denunciat la manca de consens polític envers els centres museístics. Hi ha un excés de planificació no executada, i en canvi, manquen estratègies de dinamització cultural pensades a mitjà termini, que escapin del debat partidista. Per aconseguir que els museus siguin menys manipulables políticament, Clusellas contempla tres tipus de mesures: que els gestors culturals siguin més reivindicatius, que els centres gaudeixin de més suport social, i que el teixit associatiu s’impliqui més decididament en el seu funcionament.
El corporativisme, concepte que sovint té unes connotacions negatives, també és una possible estratègia per a lluitar contra la cooptació que les institucions públiques fan de les institucions culturals. Com a exemple, Oriol Magrinyà ha exposat l’èxit de La Setmana del Llibre en Català, gràcies a la qual el sector editorial ha aconseguit ser més visible pel conjunt de la ciutadania. Al capdavall, ha secundat Antich, aquesta és la gran preocupació que han de tenir tots els gestors culturals: saber com poden ser més útils per a la societat a qui s’adrecen.
La jornada La república de la cultura ha finalitzat amb una reflexió d’Alcoberro, molt aplaudida pel públic assistent. En la documentació oficial moltes administracions públiques fan referència a “equipaments culturals” per a referir-se a museus, teatres, ateneus, sales d’exposicions, etcètera. És important, ha apuntat l’historiador, que reivindiquem cadascun d’aquests espais com a “institucions culturals”, enteses com a entitats que transcendeixen un espai físic i vehiculen els anhels d’una comunitat. Mentre els dirigents polítics segueixin usant el concepte “equipaments” – tan fred, tan buit, que transmet tan poc sentit comunitari – no podrem creure que consideren la cultura com un motor de transformació social.
