El campanar de Santa Maria del Pi, de 54 metres d’alçada, és un dels més espectaculars de Barcelona. Les seves campanes, antigues i plenes d’històries, van sobreviure a les destruccions de la guerra civil. Des de fa un parell d’anys l’Associació de Campaners del Pi treballa per tornar la veu a aquest magnífic conjunt, emprenent la restauració del toc català a Barcelona. Jordi Sacasas, arxiver del Pi, i Jordi Ferrer, president de l’associació, ens proposen descobrir aquest patrimoni a la conferència Les campanes i el campanar del Pi.
Durant la guerra de Successió de 1714, les campanes de Barcelona van tocar “a sometent”, és a dir, advertint del perill i cridant a la defensa. Llavors, quan les tropes borbòniques van conquerir la ciutat, van segrestar les campanes que havien repicat (era l’anomenat dret a campanes). Per alliberar-les, Barcelona i les esglésies havien de pagar un tribut: prop de 30.000 lliures catalanes. Tot això està recollit a l’Arxiu del Pi. Gràcies a aquesta documentació, sabem que a Santa Maria del Pi li va tocar-li pagar unes 3.000 mil lliures, uns tres milions d’euros d’avui.
El campanar i les campanes de Santa Maria del Pi guarden moltes històries com aquesta que explica Jordi Sacasas, i que pocs barcelonins coneixen. I és que, com comenta l’arxiver del Pi, “tothom sap què es una campana però en realitat es coneixen molt poc”. Pocs sabem, per exemple, quin és el seu origen, els primer pobles que les van utilitzar o les seves funcions. I també coneixem poc les campanes del Pi, un conjunt que tant per les característiques arquitectòniques de la torre com per la grandària i antiguitat de les campanes (la més antiga és el segle XVII) “constitueix un element molt excepcional”.
La veu de la comunitat i de Déu
Les campanes del Pi estan batejades amb els noms d’Antònia, Andreua, Maria, Josepa, Vicenta i L’esquirol. I és que “les campanes són l’únic objecte material que es bategen amb el crisma, com les persones. Perquè la campana té veu, és l’amplificador de la veu de la comunitat que puja a Deu i és la veu de Deu que crida a la comunitat. Aquesta virtut d’intermediari que té la campana fa que sigui més que un objecte, és un objecte que està revestit d’ànima”.
L’arxiver del Pi explica que després de la guerra civil les campanes del Pi van restar mudes fins que l’any 1989 es va emprendre una restauració. Però “com en general a tot arreu, va haver una mala restauració, que les va mecanitzar per convertir-les en campanes horàries i les van condemnar a no moure’s, però que afortunadament no va destruir la part original. Des de fa un parell d’anys, l’Associació d’Amics del Campanar del Pi està treballant per alliberar-les. De moment han recuperat les dues campanes més petites, i “l’objectiu és anar recuperant totes les campanes i també el toc manual”. Des de l’any passat tornen a sonar (per la Mercè o inclús s’han fet concerts), amb el seu so característic, “més rítmic i subtil que a Espanya”, propi del toc català.
Sacases explica que des de l’associació es fa també una important tasca de documentació i recerca (sobre com eren i com funcionaven les campanes a Barcelona) “i també un treball de divulgació i proselitisme”. Arran de formar-se aquest grup, això s’ha exportat i s’ha recuperat el toc manual a la basílica de la Mercè i a Sarrià, la idea és anar recuperant altres campanes de la ciutat.
La conferència, organitzada per l’Associació d’amics dels Gegants del Pi, serà a les 20 hores a la Casa dels Entremesos.
