La Fundació Paco Candel ha organitzat la conferència El meu Candel, a càrrec d’Isabel-Clara Simó i amb la intervenció d’Àngels Migueles (directora Biblioteca Francesc Candel) i Pere Baltà, president de la Fundació. La xerrada servirà per aprofundir en l’article “El meu Candel: Crònica d’un home irrepetible”, publicada en el vintè exemplar dels Fulls candelians per la mateixa Simó. La cita és dijous 24 de novembre a la Biblioteca Francesc Candel de Barcelona (19:00h)
En l’article, Paco Candel hi és homenatjat com el màxim exponent d’una generació que va negar-se a ser instrumentalitzada per al règim franquista. Els senyors que pregonaren el bilingüisme i volien utilitzar els nouvinguts com a arma contra la llengua catalana, eren els mateixos que els havien obligat a abandonar el seu país per viatjar fins a terres completament desconegudes, i els seguien mantenint en l’abandonament i la misèria de les xaboles. “Ni en les èpoques de més bàrbara persecució del català –apunta Simó— aquests nous catalans no van ser mai enemics de la llengua catalana”.
L’escriptora valenciana fa públiques un reguitzell d’anècdotes que demostren dos aspectes sovint destacats de la personalitat de Candel: la senzillesa i el compromís social. Malgrat la progressiva fama que anava cultivant, Candel mai va abandonar els amics de tota la vida, ni es veié vençut per atacs d’ego que la popularitat acostuma a provocar. Per Candel, escriu Simó, “no hi havia amistats prohibides ni amistats perilloses”. Just al contrari, va aprofitar el seu càrrec com a senador d’Entesa pels Catalans (1977 – 1979) per protegir moltíssima gent contra les amenaces i atacs de l’extrema dreta.
Intel·lectual comunista, Candel sempre va voler combinar el combat polític en dues esferes considerades sovint incompatibles: la lluita per la transformació de les estructures socials i l’assistència als desfavorits. “El que a ell li interessava és l’home concret, i la dona concreta, no les grans teories ni les receptes de salvació que uns i altres ens venien a diari (…) Era ell qui escrivia que és veritat que han de canviar les estructures perquè no hi hagi gent que passi gana, però afegia, si un home té gana no pot esperar que canviem les estructures socials: vol un bocata, i el vol ara mateix”. La vàlua de les persones es demostra en les situacions extremes, i en aquestes Candel sempre es va trobar al costats dels oprimits i els desfavorits.
