Àngels Travé és tècnica en desenvolupament rural, patrimoni i turisme. Des d’aquesta experiència laboral, i també com a membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ha pensat a bastament sobre la importància que té la preservació de patrimoni en el desenvolupament d’un territori. Travé compartirà les seves reflexions a la jornada Miralls, que se celebrarà el 16 d’octubre en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa.
Què entenem per patrimoni cultural immaterial? La definició de la UNESCO és prou àmplia, però com podem visualitzar aquesta idea?
La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO (París, 2003) conté la definició oficial de la qual en podem destacar els elements essencials. S’entén per “patrimoni cultural immaterial” els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. També, que aquest patrimoni es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat.
A Catalunya s’ha classificat aquest patrimoni en set categories. Quines són?
Les categories per mi són la manera més clara de visualitzar i recordar quins elements defineix la UNESCO com a patrimoni immaterial. Són com calaixets on guardar aquests elements patrimonials. La Declaració de la UNESCO, diu que el patrimoni cultural immaterial es manifesta en particular en els àmbits següents: a) tradicions i expressions orals, incloent-hi la llengua com a vehicle del patrimoni cultural immaterial; b) arts de l’espectacle; c) usos socials, rituals i actes festius; d) coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers; i e) tècniques artesanes tradicionals. Detalla en total cinc àmbits.
Els estats, en aprovar les seves lleis, han convertit aquests cinc àmbits de la Convenció en categories i alguns estats els han ampliat. En concret Espanya ha aprovat (BOE 2015) vuit categories, els cinc àmbits de la UNESCO més: f)gastronomia, elaboracions culinàries i alimentació; g) aprofitaments específics dels paisatges naturals; h) formes de socialització col·lectiva i organitzacions; i i) manifestacions sonores, música i dansa tradicional. A Catalunya, la Generalitat va aprovar set categories, no va incloure la categoria g) aprofitaments específics dels paisatges naturals.
Altres estats, per exemple Colòmbia, els seus inventaris contemplen 13 àmbits. Penso que aquestes diferències a l’hora de classificar els elements de patrimoni cultural immaterial podrien dificultar els treballs comparatius entre països i les estadístiques.
Queda clar que el patrimoni immaterial està determinat també pel paisatge i l’entorn. Això fa que cada terra tingui unes característiques específiques, si bé els llaços culturals poden permetre que aquest patrimoni traspassi fronteres?
Per mi sí. Ho faciliten els llaços culturals i especialment la mobilitat de les persones i els fluxos migratoris. El patrimoni cultural immaterial viscut forma part de la identitat de l’ésser humà i viatja amb ell. Aquest patrimoni es pot recrear de manera individual o de manera col·lectiva en la comunitat on s’ha desplaçat a viure. Penso que aquest és un debat interessant, el patrimoni cultural immaterial d’aquestes comunitats ha de formar part de l’inventari d’un territori? Quan el podem considerar patrimoni de la societat receptora? Com a exemple, a l’Inventari del Penedès s’ha inclòs un fitxa amb la Festa de la Virgen de la Puerta a Vilafranca del Penedès, precisament com a plantejament d’aquest debat.
La UNESCO insta els estats a salvaguardar aquest patrimoni. És un patrimoni més feble que el material, també potser perquè s’ha trigat molt més a intervenir per preservar-lo?
És un material feble precisament perquè la seva essència és immaterial, és a dir, no
és un element físic, no el podem tocar. Per tant necessita una protecció especial i un primer pas per la seva salvaguarda és inventariar-lo. És important saber quins elements de patrimoni immaterial tenim al nostre entorn. La Convenció de la UNESCO entén per “salvaguarda” les mesures encaminades a garantir la viabilitat del patrimoni cultural immaterial, incloent-hi la identificació, la documentació, la investigació, la preservació, la protecció, la promoció, la valoració, la transmissió (bàsicament mitjançant l’ensenyament formal i no formal) i la revitalització d’aquest patrimoni en els seus aspectes diversos. Potser sí que s’ha trigat massa a preservar-lo, però ara tenim la Convenció i cal posar recursos per a la seva salvaguarda.
De fet, la llei de patrimoni de Catalunya és de l’any 1993. No recull aquesta salvaguarda de forma concreta, perquè els primers inventaris de la UNESCO són posteriors. Com caldria reformar aquesta llei?
La llei de patrimoni de Catalunya caldria actualitzar-la, ja que la societat ha canviat i és ben diferent de la de l’any 1993. Segur que els canvis es farien en els àmbits que ja contempla la llei i que caldria incloure el concepte de patrimoni cultural immaterial. En aquest sentit, el Govern de la Generalitat va aprovar, el gener de 2017, la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei del patrimoni cultural immaterial català i de l’associacionisme cultural. Però no s’ha continuat el procediment.
El paper dels centres d’estudis i de les entitats que mantenen viu el patrimoni és clau. Però el suport de les administracions és també vital. S’ha d’establir aquest triangle? A Catalunya ja es fa aquesta feina, oi?
És molt important el paper dels centres d’estudis locals especialment per la recerca que fan del patrimoni cultural. També és clau el paper de les entitats per mantenir viu aquest patrimoni. Aquestes tasques necessiten del suport de les administracions. A Catalunya tenen aquest suport però s’hauria d’anar més enllà i hauria de ser més estable. Que la recerca, les accions, les activitats culturals i de patrimoni depenguin de la concessió de subvencions que poden variar anualment, provoca molta incertesa en les entitats que presenten els projectes i una gran dificultat per l’elaboració de projectes a mig o llarg termini. També seria interessant incorporar el suport de les empreses, fomentant el mecenatge.
En tot cas, ha de ser una expressió viva i que es recreï a la societat perquè es consideri patrimoni?
Sí, ho deixa molt clar la convenció de la UNESCO, ha de ser patrimoni viu, “és recreat constantment per les comunitats i els grups”. A l’hora de fer els inventaris s’ha plantejat: i si un element patrimonial no es recrea en moment de realitzar la identificació però és viu en el record de les persones grans? S’ha decidit incloure’l als inventaris, per exemple la tècnica de la pedra seca al Penedès. Es coneix gràcies a les explicacions d’homes d’edat molt avançada que van fer construccions de pedra seca. Inventariar aquesta tècnica forma part de la seva salvaguarda i una oportunitat de recuperació.
Què és té en compte a l’hora d’inventariar, documentar i preservar aquest patrimoni?
Es tenen en compte els aspectes que es detallen en la Convenció. Ha de ser un element de patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, que és recreat constantment per les comunitats o els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, que els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, ha de promoure el respecte a la diversitat cultural i la creativitat humana.
És condició que la comunitat s’identifiqui amb aquest patrimoni?
Imprescindible. No cal que sigui tota la comunitat, però sí que hi hagi un col·lectiu de persones que mantinguin viu l’element patrimonial. Ho diu molt clar la Convenció, aquest patrimoni a les comunitats “els infon un sentiment d’identitat i continuïtat“.
Es fa prou recerca al país sobre aquest patrimoni?
Fins ara s’ha fet molta recerca, especialment per part del centres d’estudis locals i investigadors universitaris, però molts dels treballs no s’han fet des del punt de vista del patrimoni cultural immaterial, aquest patrimoni hi és present però es dona més importància al patrimoni material. Per exemple, en la realització de l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès hem vinculat a la fitxa de l’element inventariat la bibliografia existent i l’hem trobat però molt dispersa. L’Inventari és també una oportunitat d’agrupar la recerca i facilitar-ne la seva accessibilitat.
Quin és l’estat de salut d’aquest patrimoni a casa nostra? Hi ha elements que estiguin amenaçats de desaparèixer?
Hi ha un patrimoni cultural immaterial que gaudeix de molt bona salut i reconeixement, com per exemple els castells, la Patum, les festes…, però hi ha molts elements de patrimoni immaterial, especialment als pobles, que s’han conservat per transmissió generacional i que a poc a poc van desapareixent. Algunes manifestacions musicals, per exemple la Missa de Pastors de la Llacuna, que es canta durant la Missa del Gall, pel cor parroquial que està formant per persones grans i hi assisteixen molt poques persones a la Missa. Un altre exemple, són els tocs manuals de campana, amb la desaparició de l’ofici de campaner i amb l’automatització dels tocs s’està perdent aquest ric patrimoni cultural immaterial de forma de comunicació.
El fet que un patrimoni immaterial estigui catalogat i reconegut per la UNESCO és un impediment perquè aquest es pugui revisar i actualitzar? Per exemple, les falles del Pirineu, hi ha el debat sobre la participació de les dones en les baixades… Què en penses?
Penso que el reconeixement i la catalogació no és un impediment per la seva evolució. Precisament pel que diu la Convenció que és un patrimoni viu i que és recreat contínuament. Per a mi és molt important el paper que han tenir les entitats que el mantenen viu a l’hora d’incorporar canvis. Les societats evolucionen i van incorporant elements i adaptacions a la manera de viure. En aquest sentit, la Convenció de la UNESCO també diu que es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de desenvolupament sostenible.
