L’interès per les veus dissidents l’empeny a investigar les manifestacions tradicionals des de l’òptica de l’estructuralisme. Considera que el concepte cultura popular, fins llavors atribuït exclusivament a les comunitats rurals, pot ser útil per fer referència a qualsevol expressió que no té accés al discurs oficial. Una mirada renovada que deixava enrere els estudis folklòrics, més centrats en l’inventari de formes de vida fixades, i també la terminologia acadèmica dels anys setanta, que definia aquest àmbit d’estudi amb el terme “subcultures” o cultures subalternes.
Entrevistada l’estiu del 2021 pel Departament de Cultura, Juliano explica que el canvi de nomenclatura (de folklore a cultura popular) posava de manifest que, en lloc de posar l’accent en la forma de l’expressió, era més important fer-ho en l’activitat (qui la feia, per què, amb quin significat i connotacions socials i ideològiques). En aquesta línia, l’antropòloga també defensa “la capacitat d’organització i mobilització de l’associacionisme” com un fet diferencial de Catalunya.
L’any 2018, Juliano forma part del Comitè Científic del Fòrum Educació i Cultura Popular. En el llibre que en recull les ponències, denuncia que la cultura popular “s’associa amb l’immobilisme, la generació de límits i exclusions, el particularisme, i la incapacitat d’adaptar-se”. Per combatre aquest estereotip, defensa que la cultura popular ha de ser una porta d’accés perquè els nouvinguts a Catalunya puguin sentir-se partícips i fer aportacions al país.
Aquest posicionament empeny Juliano a defensar una visió dinàmica de la cultura, no pas concebuda com el pòsit d’una identitat immutable o un patrimoni que ha de restar inalterable. Reivindica que la cultura popular prioritzi la vertebració social: el rebuig a dinàmiques de funcionament excloents, jeràrquiques i autoritàries, així com la lluita contra “la creixent mercantilització i festivalització” promoguda des de les administracions públiques.
