En l’extens pròleg que introdueix el llibre, es toquen unes quantes tecles d’allò més encertades. Una idea -potser òbvia, però que tanmateix convé no oblidar- dispara cap a les conseqüències que té el desarrelament generalitzat de la població. “És més fàcil governar un territori de persones sense compromisos, sense lligams, que no coneguin els racons del lloc on viuen. Els humans no som tan diferents d’altres animals. Som territorials. Som d’un lloc (…) Saber les coordenades d’aquest lloc d’on som ens fa sentir protegits, un xic a recer de la intempèrie”, escriuen els autors. Una reflexió d’allò més important ara que el Departament de Territori i Sostenibilitat preveu la instal·lació massiva de macrocentrals eòliques i fotovoltaiques.

Molts testimonis del llibre s’expressen en una línia semblant. La pervivència de les seves famílies (i la seva pròpia) a una mateixa casa no s’explica per l’amor a la terra -absurda mentida romàntica! – sinó pel lligam que senten envers ella. Tal com apunten Cortadellas, Pujadó i Revés: “Les famílies que apareixen en aquest llibre (i moltes altres que no hi hem pogut encabir) són un exemple de voluntat de ser, de voluntat de continuar, de voluntat de pervivència. «Qui sóc jo per acabar amb una història que fa segles que continua?», es demanen”.

En els darrers 150 anys, la distribució poblacional de Catalunya ha canviat molt significativament. L’any 1860 es va viure el moment de màxima expansió de les masies, no debades n’hi havia més de 20.000 registrades. El país estava molt més equilibrat territorialment, les ciutats més poblades no es concentraven a les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona-Reus. Arrelats denuncia que actualment, per fer referència als habitants que viuen en un entorn rural, es parla de la gent que viuen “a comarques” o “al territori”. Una terminologia que denota que els centres de poder polítics treballen des d’una òptica urbanita, com s’està podent comprovar amb les restriccions imposades per la COVID-19.

Finalment, el llibre també incideix en la importància que té l’arrelament a un lloc i la transmissió oral de coneixement en la construcció d’una identitat comuna. “La memòria ens connecta amb la pròpia veritat”, apunten els autors, “és el relat que ens diem i que ens expliquem, sovint l’únic camí que ens permet entendre, a la menuda, pam a pam, el país i la història”. Joan Margarit ho va reflectir fantàsticament en el poema Estimar és un lloc:

Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa

que m’ho desvela: un terrat llunyà,

aquella estrada buida d’un director d’orquestra,

només amb una rosa, i els músics tocant sols.

La teva cambra quan s’alçava el dia.

Per descomptat, el cant d’aquells ocells

al cementiri, un matí de juny.

Estimar és un lloc.

Perdura al fons de tot: d’allí venim.

I és el lloc on va quedant la vida.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa