Aquests darrers dies hi ha hagut molta activitat en tots els àmbits musicals de l’entorn de la cultura popular. Mentre a un curs de la companyia de música i dansa antiga Xuriach s’han anat a veure les relacions del fandango -fins i tot fins a l’altra banda de l’Atlàntic- i es jugava amb aquest gènere atemporalment entre formes antigues i expressions orals d’arreu del món ibèric; al Museu de la Música de Catalunya, durant les Jornades d’Organologia, Joan Pellisa plantejava una nova visió d’estudiar-se les cornamuses que inclou en la mateixa família de les catalanes les ignorades gaites de boto aragoneses. A la jornada Repensem l’Empordà celebrada a Figueres, s’iniciava un debat que posava el focus en la cultura popular i es feia palès que aquelles expressions que es trien com a representatives d’un territori són amb les que es reclama més atenció i ajuda, ja que malgrat tot no se senten prou ateses. Mentrestant, als col·loquis de la 39 Festa del Flabiol es feia evident la importància de la micro-història, aquella que parteix de l’estudi exhaustiu de petits casos per després trobar les relacions més àmplies. I és que és ben cert que les fronteres culturals no sempre coincideixen amb les polítiques i que, malgrat les tries d’elements culturals com a representatius d’un territori, no hi ha una autoconvicció ni d’aquestes ni de les altres presents perquè s’hi inverteixi més, perquè sigui més evident en l’àmbit mediàtic o inclús per conèixer-ho més. Potser, per aquests motius hi ha aquest tipus de reflexions a l’espectacle Autoodi de l’Esbord, amb Pere Seda i Sònia Arias al capdavant. Aquells que estudien diferents expressions del que ara anomenem cultura popular no paren de veure l’artificialitat d’aquest món seleccionat, però a la vegada, les entitats i professionals que en formen part no paren de queixar-se de la manca d’atenció per part d’inversions polítiques, educatives o de presència en la construcció nacional de país. Està clar, que un país on la reafirmació nacional de l’anomenat “procés” s’ha fet amb música pop i no pas amb sons de la música tradicional és que no ho té tan clar. Així com la llengua ha articulat la construcció nacional i diferents ens es posen d’acord davant de problemàtiques per fer-hi front, no és el cas amb la música. I, vejam, tot plegat és una contradicció, perquè com a professionals volem ser presents però com a estudiosos veiem clarament que com menys s’hi posen els poders, millor.
Tot plegat em fa pensar, tanmateix, amb la constant admiració per allò de fora. Amb el ball folk hi ha un munt de gent fent grans esforços per anar a festivals que, generalment, tenen lloc a l’estat francès; però després, pocs d’ells, van a ballar amb grups catalans o, es queixen si per veure’ls en cal pagar entrada. Està clar que un festival no és només el grup que veus sinó l’experiència de la convivència, l’organització i un munt de gent que viu amb passió encomanadissa aquestes formes de ballar i gaudir de la música. Clar que els grups musicals de territoris com el francès tenen moltes més oportunitats d’oferir allò que funciona perquè hi ha molta més programació de balls, per tant, més oportunitats per créixer i, a més, tenen la intermitència artística, un sistema que l’estat francès té per al món de l’espectacle, que cobreix econòmicament els professionals del sector, entenent que sempre estan treballant i necessiten l’ajuda per fer-ho. Aquest fet permet als músics ser només músics si volen i no dependre d’una alta demanda de masses, sinó de tenir una activitat remunerada regular per justificar-ho. Però quants festivals de ball catalans a la que han tingut diners han prescindit dels grups catalans a favor d’importar aquests grups de fora? I aquest moviment és recíproc? Pocs grups anem a tocar a Occitània i França, i ho fem puntualment. El que està clar és que la gent s’estima més allò de fora que fer l’esforç d’estimar-se allò d’aquí.
I amb tot aquest context ens ha arribat el cicle “El senglar rialler”, organitzat per la gent d’El Pony Pisador -o pixador, com diu la meva filla- i el Centre Artesà Tradicionàrius. El cicle se centrava amb la voluntat de sentir músiques del món, un clamat interès per la gent del Pony, i ha aconseguit portar uns grups d’arreu, alguns de gran fama internacional i referència. El cicle ha tingut un gran èxit amb moltes de les sessions, tant de tallers com de concerts, amb entrades exhaurides. La capacitat comunicativa de les dues entitats ha reunit tot de gent que habitualment no és present a espais com el Tradicionàrius. La tria ha sigut maca i el cicle interessant. Tanmateix, no puc deixar de sorprendre’m que un taller de polifonies búlgares estigués ple a vessar de tot de gent jove, de la vintena, amb clar interès per cantar i conèixer aquests gèneres i que, després, costi omplir tants tallers oferts de qualsevol altre expressió cantada, ballada o tocada catalana. Per una banda, entenc allò de “això és una oportunitat, ho hem d’aprofitar i fer l’esforç, els catalans hi són sempre”, però també em surten clars dubtes de: realment cal tant d’esforç per anar a un taller de cantar català? Què frena aquesta gent a anar a una cosa i no a una altra? Està clar que hi ha desconeixement, prejudicis i una ignorància. Està clar que també demana més esforç personal, perquè ningú important t’ha dit “això és guai, ves-hi”, quan molts cops no és ni més ni menys. Per això penso que una gran part d’aquest problema rau més en l’esnobisme que en altra cosa, en fer allò que els guais et diuen que és guai.
Sempre m’ha agradat fer activitats amb altres cultures quan es busca una expressió pròpia, permet veure’n semblances i comparatives i, sobretot, t’obliga a definir-te en la teva diversitat per poder compartir. Potser això els va passar incipientment als nois del Pony, que es van trobar triant de fer La Presó de Lleida per poder col·laborar amb alguna cosa “pròpia” amb les Abagar Quartet. Allò important de la diversitat cultural i l’interès per allò foraster és important sempre que permeti les dues cultures -la d’arribada i la d’acollida- expressar-se i, després, si es fusionen o no ja són altres temes de debat. Ens cal menys autoodi i menys esnobisme.
