L’any 1993 Miquel Martí i Pol deia que el que més li preocupava de la societat del seu temps era la manca de comunicació personal entre la gent. Explicava que en el seu “Inventari d’un poble (1956-1958)” només hi feia constar encara no dotze cotxes particulars a Roda de Ter, però que a tobant de segle ja n’hi havia mil cinc cents. El poeta atribuïa al vehicle privat i a la televisió la responsablilitat d’aquesta incomunicació humana:
“Si comptes que cada diumenge la gent agafa el seu, el seu, cotxe, es fica allà dins i se’n va, com ens podem relacionar? Si quan pleguem de la feina ens asseiem davant del televisor. I punt. Com ens volem relacionar? És a dir, de debò és una de les coses que em fa més pena, perquè m’adono que la gent xerra poc entre sí, parla poc.”
L’actual concepte de “posthumanisme”, sorgit en bona mesura gràcies a pensadors com Rosi Braidotti, Franco Berardi o Peter Sloterdijk, respon a una realitat encara més contundent, perquè observa una societat que mira el telèfon mòbil en un exercici d’aparent “humanitat augmentada”, com l’anomenaria Éric Sadin, una humanitat que es “relaciona” a través de micromissatges enviats per les xarxes socials, una classe treballadora domesticada que es queda sense feina amb la robotització de les fàbriques, l’automatització de la logística i la subtil autoformació dels futurs falsos autònoms amb els jocs de realitat virtual augmentada, la rèplica digital de la veritat i de la vida social.
Actituds crítiques, com la del poeta de Roda de Ter, contra les noves estratègies de dominació del capitalisme modern, són les úniques que poden minimitzar l’impacte més alienador de les noves tecnologies. Cada cop que anem a pagar a través d’una màquina d’autopagament en un comerç hem de ser conscients que estem contribuïnt a la destrucció de llocs de treball. Cada cop que saludem, diem bon dia o per molts anys a través de les xarxes socials, estem perdent l’oportunitat d’abraçar un amic, un familiar, un veí…
Cada cop que ens associem, cada vegada que compartim la organització d’una festa a sota de casa, cada cop que anem a veure una persona que no surt de casa, cada vegada que celebrem en comunitat combetem la deshumanització a la que ens aboca el sistema.
Ara com ara no hi ha res més revolucionari que compartir la vida amb els altres, de forma culta, solidària i fraternal. Ja ho deia Josep Anselm Clavé:
“Instruïu-vos i sereu lliures,
Associeu-vos i sereu forts,
Estimeu-vos i sereu feliços”
