Del recull d’articles de Marina Garcés publicats al llibre Fora de classe n’extrec una frase que il·lustra coses que ens passen ara o que ben mirat deuen haver passat sempre: “l’estupidesa no és un mal menor, sinó que és el principal aliment de la crueltat, de la maldat i de la injustícia”.
L’estupidesa deu ser definible des de diversos punts de vista o àmbits de les ciències humanístiques. Tanmateix, no deu ser fàcil fer-ho de manera que integri tots els usos conceptuals i utilitaris que donem a la paraula. Suposo que no deu figurar a cap Codi Penal com a delicte constitutiu d’aplicació de penes concretes. Si fos així ben segur que avui —i sempre— persones de reconeguda saviesa, honradesa o bondat estarien encausades, en haver-se reconvertit malèvolament la defensa de les seves conviccions en matèria penal acusatòria, tal com avui s’utilitza “l’odi” per capgirar l’ordre entre repressors i víctimes.
Si una persona estúpida és escollida democràticament per “guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions”, com anunciava Salvador Espriu, no per això deixarà de ser-ho. Ni que hagi obtingut majories absolutes. Al contrari, segurament el protagonisme públic inherent al càrrec n’accentuarà la seva intensitat. La ment estúpida és primària, per més coneixements que hagi adquirit al llarg de la vida. Es recrea als antípodes de la saviesa. Segurament per això alimenta, com diu Garcés, la crueltat, la maldat i la injustícia. Sense manies, sense complexos.
Una persona estúpida, o potser millor dit, una persona estúpida que es dedica a la política necessita estúpids que li comprin els arguments, que sempre són primaris, excloents de les complexitats de la mateixa condició humana. Un estúpid vanitós, ansiós de poder és summament perillós. No tenen manies, ni límits, ni sentiments, ni compassió, ni remordiments de cap mena. Van a totes.
La millor manera d’encimbellar l’estupidesa com a praxi de gestió política és promoure el desarrelament al lloc, a l’espai de vida que ens configura com a persones. Cultivar el desconeixement i la manca de compromís per viure en el desarrelament publicitat. Inserir les persones en un mar sense referents, d’incultura, de cultura light, o de caricatures de cultura trasplantada, curulla sempre de desinformació, que prou bé procuren generar i transmetre. Desfer, destruir, blasmar, provocar, ignorar, menysprear per poder col·locar-se en tribunes privilegiades que mai —per desgràcia seva— són estables. De tant en tant, determinats lideratges són engolits per terratrèmols generats per la inconsciència estúpida pròpia o per l’oportunisme malèvol dels companys o subordinats propers. L’avidesa dels estúpids és incommensurable i entre ells es traurien els ulls per ser reis bornis en un país de cecs.
Dels estúpids, si en perdura res és la maldat i la confusió que han sembrat, sobretot si toquen amb les mans o amb les puntes dels dits gotes de poder. Allunyeu-vos-en, no hi feu pactes, mai us afavorirà: perdreu un temps irrecuperable i la capacitat de discernir raonadament des del lloc o llocs on transcorre la vostra vida. El temps és breu i no ho saben!
