Una de les primeres coses que em van ensenyar quan vaig estudiar Antropologia era a distingir entre les perspectives “èmic” i “ètic” d’un mateix fenomen. En principi, l’“èmic” mira de descriure el fet des de la perspectiva interna de la comunitat i dels protagonistes, és a dir, a partir de les seves pròpies explicacions. En canvi, la perspectiva “ètic” és la que adopta una persona externa, com ara un investigador social, que ha de descriure allò que és observable sense atendre a aquestes explicacions dels protagonistes. La gràcia del tema és que les dues explicacions no tenen per què coincidir, però per una bona comprensió del fenomen ambdues són necessàries. O això és el que jo vaig entendre.
Comento això en relació amb un tipus de polèmica entorn les “tradicions” que és habitual a les xarxes socials. El darrer exemple que he vist, fa pocs dies, és arran d’un vídeo del trasllat de la Vírgen del Rocío: enmig del caos i la munió de gent, un adult (probablement el pare) aixeca en braços una nena molt petita, malgrat que clarament està espantada, per acostar-la a la figura de la Mare de Déu. Una persona tuiteja el vídeo i acusa els protagonistes (els adults, s’entén) de “tarats”. Alguns comentaris demanen com es pot tenir aquesta devoció per uns “muñecos” i parlen de “fanatisme”. Una de les respostes, que també esdevé prou viralitzada, en canvi, lamenta que sempre s’assenyali els andalusos per aquests temes i no es critiquin altres tradicions on, segons ell, també es posa els infants en perill com ara els castells o la processó de la Mare de Déu dels Desamparats a València, i ho reforça amb un parell de fotografies. Fotografies que, com el vídeo inicial, estan completament descontextualitzades. I, aquí, lògicament, les respostes són majoritàriament de catalans ofesos: ja ens ha tocat el rebre!
Aquest tipus de polèmiques es donen també sovint respecte als elements tradicionals que tenen un element de sàtira o de crítica. A Catalunya estem ben orgullosos dels versots dels nostres Diables i ens sembla que si critiquen el que es fa en altres indrets és sana ironia. Al cap i a la fi, és el que fan els Diables. Però en els casos a la inversa, com ara si unes chirigotas del carnaval de Cadis critiquen algun tret de la cultura catalana, segurament ens indignarem i llençarem crits de “catalanofòbia!”. Ep, i que consti que la catalanofòbia existeix. Com també hi ha molta gent a Catalunya, i a la resta de l’Estat, que pensa que la cultura popular andalusa és, per dir-ho finament, poc sofisticada, primària. Que, en definitiva, és menys cultura.
Poso un exemple concret que, espero, sigui prou entenedor. Per Santa Tecla de 2018, el Ball de Dames i Vells va cremar una fotografia del rei d’Espanya, Felip V. Aparentment per accident, però tenint en compte que els va acabar passant en totes i cadascuna de les representacions, podem intuir que realment formava part del guió d’aquest ball parlat que es caracteritza per la crítica social i política (a més d’un llenguatge extremadament explícit). Davant aquests fets, dos diputats de Ciutadans van portar el tema al Congrés i van reclamar que la Fiscalia hi intervingués davant el que consideraven un delicte d’ultratge a la Corona. En canvi, el llavors portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de Tarragona, Rubén Viñuales, se’n va desmarcar clarament, afirmant que “qui coneix la tradició sap que el ball té un punt satíric” i aclarint que si mai arribés a ser alcalde no li passaria pel cap prohibir Dames i Vells. Podem pensar que en la seva posició hi havia un punt de càlcul polític (al cap i a la fi, Viñuales ha estat prou hàbil per a haver acabat d’alcalde, encara que fos amb un altre partit), però jo vull creure que la principal raó era que, efectivament, com a tarragoní ell tenia les claus per entendre el context i el significat de tot plegat. Fins i tot l’abast real. Al cap i a la fi, la festa és subversiva, sí, però només dura uns quants dies. No ens enganyem.
Amb tot això no vull dir que no hi pugui haver elements festius i tradicionals, aquí i allà, que hagin de ser criticats, revisats o fins i tot eliminats. I és cert que sovint la mirada externa és necessària per començar a qüestionar aquestes pràctiques, que internament estan blindades per un “sempre s’ha fet així” acrític i paralitzant. Quan vaig estudiar Antropologia també vaig aprendre -tot i que qui m’ho va remarcar era professor de Filosofia- que no hem de caure en un relativisme absolut, que tot ho justifica i tot ho valida. Hi ha, efectivament, coses que són incorrectes per molt que siguin “tradicionals”.
Ara bé, el que sí que volia remarcar amb aquest article és que quan, davant un element de cultura popular que ens és aliè el que pensem és “no entenc com poden fer això”, el problema no sempre és allò que fan sinó que, efectivament, som nosaltres, que no l’entenem. No entenem la mecànica, no entenem la lògica, no entenem el context i, sobretot, no n’entenem el significat. De manera que, abans de considerar que els altres són uns “tarats” o uns “salvatges”, potser hauríem de preocupar-nos d’entendre-ho una mica millor.
