Els volen tancats, que s’hi podreixin. Els escàpols que tornin emmanillats. Com és que no ens els tornen? Són nostres, nostra és la justícia. Exhibeixen lleis, decrets, consignes, raons atàviques, drets —diuen— intocables. Ni Déu, si existeix, podria canviar res. Condemnen. Se n’alegren. L’alegria que atorga la venjança, les ganes d’humiliar, de reprimir, d’amorrar a terra. Res més que venjança, l’odi a la diferència, la maldat per aconseguir els fins de sempre. Mantenir l’entelèquia de l’imperi i la unitat de destí per dominar les voluntats, per obtenir el poder més absolut repartit entre les minories de sempre. Primer la corona, el sistema, la unitat inqüestionable i els càrrecs amb les ungles esmolades contra qui gosi anar a fons. El desig irreprimible de formar part del poder, de fer el que sigui i convingui per ser poder, per figurar entre els poders de sempre que ho engoleixen tot. Tots els canvis promesos trinxats per la insaciable boca dels poders. Deixen les engrunes, canviar les aparences perquè no canviï res. Que els rics, com sempre, puguin ser més rics. Els sobrats del món. Els pobres, els que fugen de les misèries, les guerres i les injustícies, que s’acullin a la compassió i a la caritat de les majories, per això hi són. Fomentar l’odi al diferent, a tota diferència, personal i col·lectiva. Prohibir el que els altres, els diferents, estimen. Sempre tenen la llei a punt. La seva. Hi fan punxa, esmolant l’article precís. Sempre en troben un, el que cal pel que volen. És això, és la venjança. Absoluta. El càstig dels que sempre han castigat per a mantenir el poder dels poderosos de sempre, ben emparats per imbècils a sou, per il·lusos o ignorants. Ni gota de tendresa, ni gota de compassió, ni gota de voluntat d’entendre. Ho enllarden tot, ofeguen la raó, la convivència. Maten la bondat. Sempre amenacen, sempre amb cara de mal de fetge, amb ganes de perseguir. Que s’hi podreixin, que ens els tornin que els emmanillarem. En farem escarni.
Em pregunto com podem encaixar la bellesa, la bondat i la saviesa en un sistema d’aparences, de ficcions, regentat per cors endurits, per esperits obsedits i per voluntats malignes que adoren el poder. Servint-lo? Creient en el canvi del canvi? Escrivint i llegint twitters primaris, de roïna política partidista? O fent com Bach, anant a fons, del que sigui, en la mesura de les nostres capacitats i, sobretot, amb la dignitat de la nostra condició humana.
