El 29 d’octubre la Unió Santcugatenca i elCugatenc van convocar-nos a debatre a partir de la pregunta “Per què la cultura popular no és inclusiva?”. Jo hi vaig participar com a veïna santcugatenca d’origen bolivià, implicada en espais de cultura. Formo part del grup de dansa dels Caporales. Fa més d’una dècada que ballem a Sant Cugat del Vallès. La dansa del Caporal és una expressió coreogràfica presentada a principis dels anys setanta del segle XX pels germans Estrada Pacheco a La Paz. La dansa incorpora elements tradicionals de les danses de l’Altiplà del Titicaca i de la cultura afro-boliviana que s’expressen en la saya, la tuntuna i el tundiqui. El Caporal representa el personatge del capatàs -sovint identificat a una persona mulata mestissa- que treballa a sou del terratinent i renega dels altres esclaus africans o descendents d’africans. La Cholita representa la dona indígena, també explotada en treballs al camp o en les feines domèstiques a casa dels terratinents blancs. El vestuari evoluciona constantment i incorpora nous dissenys i colors que identifiquen les diferents fraternitats. El personatge del caporal porta un fuet com a símbol de control, jerarquia i poder; a les seves botes hi pengen cascavells que simbolitzen els grillons dels esclaus. Les dones vesteixen pollera (Faldilla de tela), barret borsalino característic de les cholas de la Paz i trenes llargues. És una dansa molt popular, vistosa i acrobàtica.
Vaig compartir taula de debat amb Elisa Alegre, autora l’estudi ‘Una diapositiva social i cultural de les colles castelleres de Catalunya’; Mireia Ferrés, dels Castellers de Sant Cugat; i Oriol Cendra, coordinador de l’estudi ‘Migracions, diversitat i cultura popular catalana’. El moderador del debat, el periodista Jordi Pascual, ens va formular quatre preguntes. Aquestes són les meves respostes.
Què entenem per cultura popular i tradicional? S’hi ha d’incloure la cultura popular originària d’altres països però que fa temps que es realitza a Catalunya?
La cultura popular és una construcció social que serveix per enfortir el sentiment de pertinença a un territori, a una cultura, a una llengua. És a dir, són les tradicions locals d’un territori que s’han anat creant amb el pas del temps a través de generacions, les identifica i les fa sentir part d’alguna cosa: d’una comunitat, d’uns valors.
Pel que fa a la pregunta de si s’ha d’incloure la cultura popular originària d’altres països la meva resposta és que sí. Sí, perquè per a les persones que venim de fora, la nostra cultura és part del nostre equipatge, de la nostra identitat (del nostre ADN, per dir-ho d’alguna manera). Nosaltres aportem a la societat catalana amb el nostre treball, és a dir, amb les nostres mans, però també amb el nostre cor. I en el nostre cor hi ha tot allò que apreciem i vam aprendre a fer quan érem petites, com per exemple ballar. Les persones que venim de fora no ens podem dividir, no ens podem esquinçar en dues parts i a Catalunya ser només treballadores; també som portadores de coneixements culturals tradicionals dels nostres llocs d’origen i necessitem expressar-ho.
D’acord amb la definició del punt anterior, esteu d’acord que la cultura popular no és inclusiva? Aquesta crítica no ha estat ben rebuda per alguns sectors, per què?
Efectivament no és inclusiva, si més no pel que fa a la diversitat cultural. Potser alguna entitat s’haurà sentit interpel·lada per aquesta afirmació, però no és responsabilitat de les entitats de cultura popular promoure el diàleg cultural. El que fa falta són polítiques públiques culturals que apostin per la interculturalitat. Polítiques públiques que promoguin espais de diàleg i coneixement de les diferents realitats culturals de Sant Cugat amb la finalitat de crear lligams de col·laboració i compartir espais de la vida pública cultural.
Què cal fer per fer valdre les expressions de cultura popular d’arrel no catalana, però que es realitzen als nostres pobles i ciutats gràcies a la migració i les generacions posteriors que han volgut mantenir trets culturals del país de la seva família? Les podem tractar amb igualtat de condicions que les expressions de cultura popular d’arrel catalana (per exemple, incorporant-les a seguici de Festa Major)?
El que fa falta és donar visibilitat a les cultures que acull la ciutat. Fer-les valdre és facilitar els espais perquè s’expressin i per donar-les a conèixer a la població. On? A les celebracions de cultura popular de la ciutat perquè la població migrada gaudim de la cultura catalana però també gaudim amb les nostres celebracions culturals. No es tracta de substituir la cultura catalana per altres cultures sinó que es tracta de crear espais de diàleg i de trobada en els quals els ciutadans catalans, siguin nascuts a Catalunya o a l’estranger, puguem passar-nos-ho bé i valorar la riquesa cultural que existeix i que és viva a la nostra ciutat.
Responent la segona part de la pregunta, penso que és crucial i necessari el tracte igualitari de les diferents expressions culturals si volem tenir una societat estigui cohesionada i en la qual totes les persones se sentin representades i se sentin còmodes en les celebracions de la ciutat. És important reconèixer la cultura popular que té origen en altres indrets del món i aquest reconeixement té molt valor per a les persones que venim de fora. És rellevant per sentir-nos incloses en aquesta societat. Si no, les nostres expressions culturals –i amb elles la nostra identitat- es converteixen en un simple exotisme, en alguna cosa que potser és colorista i agradable de veure però que no val la pena conèixer, ni cal promoure l’interès a conèixer.
Finalment, en relació a la pregunta sobre la participació al Seguici de la Festa Major, penso que sí que s’hi podrien incorporar expressions com el Ball dels Caporals però això seria a molt llarg termini. Abans caldrà fer un treball de trobada i diàleg entre les diferents entitats i expressions culturals. També, com ja he comentat, cal tenir en compte que la cultura popular és una construcció social i per això cal crear les condicions per tal que el conjunt de la població accepti la incorporació d’altres expressions. Les condicions necessàries no es donaran si no hi ha un treball intercultural previ. El Seguici és una construcció social creada i acceptada durant molts anys i, per tant, és natural que a la població no li agradi la idea d’incorporar expressions culturals d’altres orígens si no s’arriba a un acord social sobre la importància i pertinència d’aquests canvis.
Les entitats de cultura popular tenen dificultats per atreure persones nascudes fora de Catalunya i de diferents classes socials. Per què? Com es pot revertir?
No ho sé però sospito que hi ha diverses raons per les quals no hi participen. N’apunto dues:
1-. Les condicions econòmiques de les persones migrades són difícils, i per aquest motiu no poden dedicar el temps necessari a participar-hi. En molts casos, i especialment en les persones més desafavorides socialment, les persones migrades han de destinar moltes hores a treballar per sobreviure.
2-. Aleshores, quan disposes de poc temps, el dediques a allò que et representa o que t’aporta satisfacció personal. És normal dedicar-nos i identificar-nos a través de les coses que coneixem, com les nostres expressions culturals, la gastronomia… És el que faria qualsevol altra persona en aquestes circumstàncies.
Crec que podem revertir aquesta situació i que podem fer-ho amb diàleg intercultural (“Si tu t’interesses per allò que jo faig, jo m’interessaré per allò que fas tu”) i amb polítiques públiques que promoguin aquest diàleg intercultural. Podem revertir-ho creant espais per a l’expressió de la diversitat cultural i donant visibilitat a la diversitat cultural del territori, en les seves diferents maneres d’expressar-se (Gastronomia, dansa, literatura, etc.).
