La conferència inaugural va anar a càrrec de Ramon Arnabat i Maria Zozaya, grans coneixedors de la matèria. Segons el professor de la Universitat Rovira i Virgili, el moviment associatiu neix com a reacció a l’enfonsament de vell ordre i a l’emergència dels ideals lliberals. Durant tot el segle XIX, les entitats es consoliden arreu del país, primer a les capitals comarcals, més tard a la majoria de viles i pobles de Catalunya. A través d’elles, les classes populars i mitjanes hi trobaven un espai per instruir-se i formar-se, accedir als corrents de modernització provinents d’Europa i també un lloc on poder desenvolupar pràctiques culturals.
Amb la conversa que van mantenir Arnabat i Zozaya, es va posar de manifest les diferències entre el model associatiu català i l’espanyol durant el 1900: mentre que al Principat predominaren els ateneus com a espais (generalment) interclassistes, els casinos mesetaris- va explicar la doctora en Història Contemporània per la Universitat Complutense- s’erigiren en aquells equipaments on es forjaven les elits i creaven xarxa. No obstant això, durant els anys 10 i 20 del nou segle es produeix una progressiva concentració i polarització associativa a Catalunya. Les entitats tendeixen a agrupar-se en societats cada vegada més grans i polaritzades.
Tal com apuntaria Xavier Ferré (Centre de Lectura de Reus) en una conferència posterior, els ateneus viuen un moment de gran expansió fins a l’esclat de la guerra civil espanyola, a recer dels congressos celebrats a Reus (1911) i Vilanova i la Geltrú (1912). Una tendència que de fet venia consolidant-se des de 1887, quan es publica la primera Llei d’Associacions. Fins i tot amb anterioritat a aquesta data, ja s’havien creat nombroses entitats progressistes (provinents de l’obrerisme, el republicanisme, l’anarquisme) i conservadores, que en el cas català van anticipar a les directrius marcades per la famosa encíclica Rerum novarum, promulgada per Lleó XIII el 1891.
En l’anàlisi d’aquest període, va alertar David Cao, cal ser molt curosos. Sabem que els ateneus van ser una poderosa eina per marcar i condicionar el debat públic. Era habitual que fins i tot tinguessis una vintena llarga de publicacions locals, nacionals i europees a disposició dels associats. Això no implica que s’erigissin sempre en força emancipadora. “La majoria dels ateneus obrers del segle XIX-va prosseguir el doctor en Història per la Universitat de Barcelona- són neutres. Centres que no tenien adscripció política i ideològica definida”. Ens manca informació sobre la composició dels ateneus, és a dir sobre els perfils de les persones que l’integraven, per poder presentar conclusions més sòlides. Però malgrat això, sí que es pot afirmar que el conjunt dels ateneus van ser una “matriu de la democràcia”. Introduïren pràctiques -adscripció voluntària, decisions preses col·legiadament, igualtat de drets i deures entre els associats, rendició de comptes, limitació dels mandats dels directius- que no estaven contemplades institucionalment.
Més enllà de la incidència política del moviment associatiu, Pere Baltà va voler subratllar la importància d’aquest en la introducció dels ideals de la Il·lustració, canalitzada a Catalunya a través dels cors de Clavé i al País Valencià mitjançant les societats musicals. “Un fenomen d’una gran espectacularitat”, va remarcar el president de la Fundació Paco Candel, per qui “la cultura popular ha estat la universitat del poble”. L’autor de L’Altra Resistència també va posar l’accent en la importància que va jugar l’associacionisme cultural per crear un substrat social favorable a les llibertats, el civisme, la universalitat de la cultura i el progrés social. Sense aquest pòsit, va insistir, hauria estat inconcebible la victòria de Macià a les eleccions del 1931 (just quan feia un mes que el president havia tornat de l’exili) o la recuperació de les institucions democràtiques als anys setanta.
La intervenció de Manel Santana va donar un complement molt interessant a les ponències anteriors, més focalitzades en la capacitat del moviment associatiu per crear una contracultura. El professor de la Universitat de les Illes Balears va explicar la importància que van tenir a l’illa de Mallorca les societats de socors mutu, enteses com a “mecanisme de solidaritat, no pas de beneficiència”. Entre 1887 i 1920 se’n constituïren ni més ni menys que 117, la majoria de les quals tingueren una durada superior als vint anys i foren decisives, no només com a xarxa garantista pels treballadors -capaç de pagar pensions per viudetat, bessonada, malalties-, sinó també per fomentar pràctiques higienistes. Un gruix format per entitats obreres (20%), interclassistes (60%) o d’adscripció catòlica (20%). Durant el segle XX, sobretot a partir dels anys deu, les societats de socors mutu mallorquines fins i tot incorporaven seccions esportives, especialment de ciclisme, gràcies a les quals les classes populars accediren a noves pràctiques d’oci.
De fet, no es tractava d’una pràctica innovadora. Els ateneus principatins van aixecar-se, a finals del segle XIX, sobre la triple voluntat instructiva, cultural i recreativa. Fins i tot si ens remuntem encara més enrere el temps, a principis de la mateixa centúria, trobem en les societats musicals valencianes un exemple paradigmàtic. La ponència d’Elvira Asensi va ser molt il·lustrativa per a conèixer la gran transcendència que tingueren (i encara tenen!) les bandes com a element identitari. “Per molts pobles, són la portada d’accés a la cultura”, va apuntar la Dra. en Història Contemporània per la Universitat de València. Fomenten, a més, i això no és gaire habitual, les relacions intergeneracionals entre els veïns d’un poble. Quan dues entitats competeixen en un concurs bandístic, va remarcar Asensi, ho fan com a representants dels seus municipis. Participen d’una rivalitat geogràfica, no estrictament musical.
L’associacionisme cultural, avui
Per Antonio Ariño, cal sotmetre a qüestionament la hipòtesi, àmpliament acceptada pels estudiosos, segons la qual una societat amb més densitat associativa gaudeix d’una major cohesió social. “És molt important saber qui conforma les entitats per saber si aquestes serveixen per controlar recursos limitats o per distribuir-los equitativament”, va apuntar. Així, si fem aquest exercici respecte del País Valencià, ens trobem que la majoria d’entitats són liderades per persones amb nivells educatius elevats. Malgrat que gairebé es reconegui explícitament, bona part d’aquestes tenen una orientació ideològica definida; segons el catedràtic de Sociologia de la UV, les xarxes socials provoquen que aquesta inclinació cada cop sigui més marcada. “Els espais de diàleg i conversa cada vegada són més reduïts—va asseverar-. La desaparició dels ateneus és clara. La societat està cada vegada més estructurada per afinitats electives o processos d’individualització”. Un procés de segmentació social alimentat per la progressiva dependència econòmica de les entitats respecte de les Administracions, que ha derivat en una major submissió i dependència ideològica.
La taula rodona Cap al futur, amb la qual es va posar el punt final al congrés, va comptar amb les intervencions d’Andreu Ginés (Federació d’Institut d’Estudis del País Valencià), Esther Oliver Grasiot (UOC-FESTPACE) i l’autor d’aquesta crònica, com a membre de l’equip comunicatiu de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català. La llista de propostes estratègiques que va tractar-se donaria per celebrar un congrés específic: els efectes de la COVID en la cultura popular (sobretot pels nadius digitals), la potencialitat de les entitats per acollir les persones nouvingudes, les vies per accedir als mitjans de comunicació generalistes, la progressivament institucionalització de la cultura, el debat freqüent sobre el relleu generacional, la possible professionalitat de la gestió associativa, el paper de les coordinadores territorials, i un llarg etcètera d’objectius estratègics que caldrà debatre amb més deteniment per garantir que l’associacionisme cultural segueixi sent el pal de paller de les futures generacions. Un espai des d’on construir, el fonament on recórrer per instruir-se, socialitzar, divertir-se, cultivar-se, i també, no ho oblidem mai, implicar-nos políticament. Almenys dos-cents anys més.
