Aquest proper 13 d’abril comença el Ramadà. També se celebra el Baisakhi, la festa sikh de l’any nou. Ramadà és el nom del novè mes del calendari lunar islàmic durant el qual el profeta Muhàmmad va rebre la primera revelació.
1- Germanor i solidaritat: les comunitats musulmanes celebraran també aquest 2021 un Ramadà diferent. Molt més enllà de la seva dimensió religiosa la celebració del Ramadà té una forta connotació cultural per als ciutadans catalans de tradició musulmana, siguin o no practicants.
Si per a molts de nosaltres Nadal i Sant Esteve són festes de retrobament familiar, els dos aïd (La festa del sacrifici i celebració de final del Ramadà) ho són per a les persones catalanes de tradició musulmana.
2. El Ramadà, una diada arrelada, tradicional i popular a Catalunya. Efectivament, només una mirada encara etnocèntrica ens impedeix incorporar el Ramadà (i tantes altres celebracions!) als calendaris de la cultura popular i tradicional catalana. A Catalunya el Ramadà és una celebració diversa, com diverses són les comunitats practicants d’una tradició que abasta àrees tan diverses com el Magrib, l’Àfrica subsahariana o el subcontinent indi. És també una celebració dinàmica i canviant perquè forma part dels processos d’assentament i reconstrucció sociocultural que duen a terme els seus protagonistes. Uns processos, que no estan exempts de discrepàncies internes, amb els quals els diferents col·lectius generen vincles i mecanismes d’interacció amb la societat de la qual en formen part. Les celebracions proporcionen moments de la visibilitat i són també vies d’integració, d’afirmació i de resistència.
3. L’iftar és la festa del trencament del dejuni del Ramadà. El Diccionari de religions del Termcat assenyala que “es caracteritza per l’alegria familiar. Després de l’albada, es fa una pregària i s’escolta un sermó per celebrar l’experiència viscuda durant aquest mes, la força de voluntat per complir l’obligació del dejuni i la revelació de l’Alcorà. Després de la pregària es fa un dinar; els nens reben regals i els pobres caritat. També és el moment de pagar la zakat i el moment de la reconciliació i el perdó. Per als musulmans que viuen en països on són minoria, l’Aïdu l-fitr és l’oportunitat de renovar la seva fe i d’estar junts amb els amics.” A Catalunya els iftars (Com tantes altres celebracions!) són celebracions vives i canviants que han experimentat canvis substancials. Aquella celebració privada i familiar ha esdevingut sovint una celebració popular amb un important component relacional en què la comunitat celebrant obre les portes i es presenta a la resta de la ciutat. A Barcelona el 2001 es va celebrar el primer iftar obert a la ciutadania. Va ser un acte públic convocat al barri del Raval pel Consell Islàmic i Cultural de Catalunya al qual es convidaven autoritats i representants d’altres entitats cíviques. El 2019 se celebraven a la ciutat 14 iftars populars, organitzats per diferents entitats i associacions. A Reus el Centre as-Sunnah de Reus celebrava el 2017 el primer iftar obert a la ciutadania ciutadans, entitats, associacions, polítics i tècnics de l’administració de la ciutat.
En la Jornada “Les nostres celebracions estan canviant. Cicle i patrimoni festiu dels musulmans de Catalunya” convocada el 2018 pel Departament de Cultura el representant del Centre as-Sunnah de Reus va descriure les activitats que el centre organitza al voltant del Ramadà, des de les tarawih (oracions nocturnes) fins als iftar oberts al públic i les cistelles de Ramadà, una cistella d’aliments bàsics que la comunitat lliura a les famílies més vulnerables i necessitades.
En paraules d’Alberto López Bargados, que va fer la relatoria d’aquella Jornada, “aquestes activitats, que tenen rèpliques en centenars d’altres oratoris i comunitats arreu del país, i que es multipliquen especialment durant el mes de Ramadà, desmenteixen al meu entendre la tesi d’unes comunitats tancades sobre si mateixes, impermeables a l’exterior, i ens recorden fins a quin punt la integració no és un objectiu a assolir, sinó una realitat ben palpable que no suposa de cap manera la dissolució de les identitats col·lectives minoritàries en el magma duna identitat hegemònica”
4. La diversitat cultural és un patrimoni comú i factor de desenvolupament de les societats com ens recorda la UNESCO, en la seva Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural (2001). Parlar del Ramadà i parlar del Baisakhi és parlar de celebracions que ens posen davant del mirall. I és que la cultura és ambivalent: podem utilitzar-la per tancar-nos i excloure i podem utilitzar-la per reconèixer-nos i participar en projectes compartits. En aquest procés, el binomi igualtat-diversitat són elements claus per construir una cultura pública comuna en la qual la comprensió intercultural ja no sigui una opció sinó una obligació.
Reconèixer-nos des d’una multiplicitat d’identificadors identitaris (origen, gènere, llengua, gustos, cosmovisions, cultura…) ens transforma. Mariona Lladonosa i Özgür Güneş Öztürk ens recorden que “l’abordatge de les demandes de reconeixement i de representació de les identitats han passat a ocupar un espai central en els debats polítics de les societats democràtiques liberals amb l’objectiu de posar remei amb mesures específiques a les injustícies que deriven d’una estructura cultural-valorativa hegemònica de les normes i els mecanismes institucionalitzats que obstaculitzen la participació política.”
Per acabar, dos apunts bibliogràfics:
El 2017 Jordi Moreras coordinava la publicació de Diàspores i rituals. El cicle festiu dels musulmans de Catalunya, publicada al núm. 28 dels Temes d’Etnologia de Catalunya de la Generalitat de Catalunya-Departament de Cultura)
El 2020 Mariona Lladonosa i Özgür Güneş Öztürk publicaven Pobles minoritzats, drets col·lectius i justícia global a Catalunya al núm. 6 de la Col·lecció Drets Col·lectius del CIEMEN.
