Ja de ple en la Quaresma, sense balls, sense carn els divendres i sense divertiment –més enllà del record dels dies que vindran– penso en els dies que han marxat, i sobretot en el recentment passat Carnaval. En parlar d’aquesta festa sempre pensem qüestions d’excessos, de disfresses, Solsona, Vilanova i Sitges (i alguns, pocs, pensen en Torelló). Jo sempre penso en Badalona i en Cadis, els dos extrems més extrems que et puguis trobar. Penso en Badalona pel que podria ser i no és; i ocu!, que la ciutadania ha recuperat el fet de poder fer festa al carrer, en format de ball, i en dos llocs ben distints (com si del mateix Badalona i Cadis parléssim). I sobretot penso en Cadis per les chirigotes; i quan parlo de chirigotes no em refereixo al COAC, sinó ben al contrari: la formació, la manera, les formes; tot em fascina de la chirigota. El que més m’atrau, però, és el patriotisme que desperten els gaditans per Carnaval, sobretot amb els pasdobles, patètics (en el seu significat antic d’emocionant), carregats d’amor i de crítica, tot a la seva terra, amb poesia, desperten qualsevol sentiment de pàtria amagat en el més pregon de l’ésser.
Oimés, el que realment m’emociona de les chirigotes és el sentiment de comunitat, gent com el Sheriff, que essent el pregoner de les festes tanca la seva participació al COAC amb un pasdoble a tots els possibles pregoners del Carnaval que no ho han estat: humilitat i companyonia. Per no parlar dels pasdobles del mateix Sheriff o dels Cornejo, als seus veïns, per la final; final que no va tenir entrades per internet i que era replena de gaditans: igual que Solsona, plena de solsonins per Carnaval. El carnaval de Cadis, i per extensió tota la ciutat (i els seus ciutadans, perquè les ciutats buides no valen per res), continua amb una lògica principal per la seva identitat: soc perquè som. Aquella màxima de Josep Martí que defensa que “la festa està íntimament associada a la idea de comunitat”. I encara especifica que “la festa troba la seva màxima expressió en aquells models socials en els quals el nosaltres prima per sobre del jo, i els individus es troben units per poderosos vincles de solidaritat”. Això és Cadis i, en molts casos no passa a Catalunya.
En Damià Amorós publica sobre el, a hores d’ara ja, desaparegut Museu del Disseny i les Arts Decoratives, on es podien veure peces d’allò més excelses del nostre país. I ja no les veurem mai més (van a la reserva, diuen, ai las!). Amb segons quina de les peces que hi ha en aquest museu podríem o bé sortir per Carnaval o bé fer-ne tot un museu en relació amb aquesta. De la mateixa manera que a qualsevol país europeu farien un museu només amb el dit petit de la mà de la cubanita de Sitges i tot el que l’envolta. Som provincians, no ens fa provincians sortir amb els gegants, ni amb un flabiol sonant darrere els bastons; ben al contrari. La idea de la festa com a fet identitari, de construcció social, ens ha de permetre viure-la amb tots els ets i els uts de la comunitat. No fa gaire compartia amb el rector de Pollença, Dom Xisco Vicens, com per les festes de la patrona (perquè els pollencins no salen) l’ajuntament treu el cens electoral i les urnes de cada quatre anys per votar qui farà de cabdills moros i qui farà de Joan Mas a les festes més boges que es poden viure a tot Mallorca, i comentàvem com, potser és a l’inrevés i que les urnes són les de la patrona i es fan servir cada quatre anys per votar el consistori, el Consell i el govern del Regne d’Espanya. Qui sap? Exemples com el de Pollença, amb la festa viva al carrer, amb un sentiment fort de comunitat, són els que fan que valgui la pena llevar-se cada matí, mentre a casa, ens van tancant els museus i perdem el patrimoni. I, no, si per Carnaval, s’hi val!
