A Catalunya, quan una referència cultural escapa de l’estètica dominant, sovint posem més atenció en les extravagàncies que no pas en el contingut de fons. El bigoti i les excentricitats de Dalí han eclipsat, en bona part, el pensament que desenvolupa al Manifest groc; les facècies de Francesc Pujols tampoc han permès que es difongués la hiparxiologia com hauria estat de rebut. Em pregunto si passarà el mateix amb Pau Riba. Com en parlaran, què n’escriuran, les persones que no n’han estat coetànies? Si fem cas de les peces periodístiques publicades en les darreres vint-i quatre hores, és possible que, també en el seu cas, el personatge absorbeixi l’artista i el pensador.
Crec que no ho sé resumir millor que Álex Gómez-Font. En un article publicat a Núvol, emplaça a reivindicar la importància de Riba “en la modernització de la nostra llengua en l’àmbit de la cançó i la nova contracultura, un fet que es diu poc, però que és importantíssim per connectar amb les noves generacions de casa nostra i permetre que la llengua vagi evolucionant”. L’escriptor i productor remata: “Si a la immediata postguerra, el poeta [Carles Riba] portava a les espatlles el pes de la cultura catalana, el seu net s’erigeix en un dels renovadors d’aquesta cultura portant-la als joves i ensenyant-nos que també és vàlida fora de la tradició i la seriositat”.
L’episodi més conegut, en aquest sentit, és la negativa d’Els Setze Jutges a acceptar Riba, fet que el va empènyer a impulsar el Grup de Folk, on entre altres va compartir actuacions amb Jaume Sisa, Ovidi Montllor, Oriol Tramvia, Xesc Boix, Jordi Batista o Jaume Arnella. Alguns crítics musicals han subratllat la transcendència que va tenir el Grup de Folk en la creació del rock català i la consolidació de la música d’arrel tradicional.
La trajectòria musical de Riba s’ha caracteritzat per l’experimentació contínua. En un dels darrers concerts, el 23 de desembre al Centre Artesà Tradicionàrius, va presentar el treball Jisàs de Netzerit amb De Mortimers. L’espectacle, narrat en un dialecte del català en el qual totes les vocals se substitueixen per les posteriors, se servia de joguines, objectes quotidians i aparells inventats com a instruments. Una demostració -una altra- que els anys no van amansir la seva voluntat per continuar explorant fórmules artístiques.
Que la terra et sigui lleu, Pau.
