La música té moltes funcions, però la d’ocupar un espai, fer-se’l propi i generar comunitat és una de les més potents. Sentir-se part del col·lectiu pot passar per cantar una cançó de coneixement comú, però també per cridar uns eslògans amb una cantarella concreta. Trobar-se prèviament, aprofitar cites musicals o simplement conèixer els codis habituals de construcció rítmica dels eslògans fa que puguem renovar o reaprofitar amb molta base de coneixement comú. En un context de reivindicació es torna bàsic tenir aquest bagatge: “Vaga, vaga, vaga general!”. S’han estudiat per grans de la musicologia els mecanismes que construeixen el sistema per realitzar aquests crits, però ens quedarem amb la idea que, sense gaire consciència musical, es renoven i s’actualitzen si fa falta i es reaprofiten, a partir d’un coneixement de transmissió oral i de la llengua pròpia. Aquest coneixement fa fàcil l’eficàcia de la transmissió espontània del que es fa per tal d’aglutinar el màxim de gent. No es busca l’individualisme, ans al contrari: es busca el col·lectiu amb la màxima grandesa.
Ara bé, quan cridem i cantem al carrer, posem xiulets, toquem instruments forts o, fins i tot, posant certs altaveus amb música gravada estem fent una altra funció: ocupar sonorament un espai. Quan durant la dictadura estava prohibit o molt limitat fer coses al carrer, sortir i fer-hi soroll era una gran transgressió amb un simbolisme gran: els carrers són nostres. L’èxit de l’expansió de les gralles durant la dècada de 1970 en àrees metropolitanes no deixa d’anar per aquí: ocupar amb volum sonor l’espai públic per tal de ser-ne d’ús lliure per a manifestar-se, però també per fer-hi festes i tot allò que aporta comunitat i expressió col·lectiva. Quan passa una manifestació, almenys que no sigui una extraordinària i voluntàriament manifestació silenciosa, sol tenir un so que vol fer-se notar i ocupar l’espai per fer-se sentir. Fer sentir els missatges volguts, però també deixar petja i marcar un espai. És el mateix que fan les pancartes, uns fums, deixar l’espai marcat amb cartells, però fer-ho de manera viva, humanament present i fer-se sentir. També, en algunes situacions, podríem dir que per molestar aquells amb qui es fa en contra.
La música, a part de tenir aquesta funció directa i ser una eina bàsica per a manifestar-se, també provoca una manera de difondre uns missatges i una idea. En moments de gran auge i queixa col·lectiva solen aparèixer iniciatives amb produccions musicals que engloben noms famosos o importants i se sol fer una música perquè ho peti pels canals de difusió actuals, principalment xarxes socials. És una manera, des de la força del mercat capital de la música, de fer arribar un missatge amb força i, a la vegada, poder encomanar una idea o reivindicació des de la posició d’artista que té diferents seguidors. Ara ha passat, per exemple, dins l’escena pop catalana amb “Estimada Valentina”, de Pau Serrasolsas, que té aquesta clara intenció. Clar, que no deixa també de ser una manera de no mostrar indiferència per part dels artistes, amb tot allò que pot suposar, sigui també la intenció de guanyar carisma o per creure que poden lluitar d’aquesta manera, perquè de vegades hi ha una mica de tot també. Però intentem veure-hi sempre la bona intenció, només faltaria.
La música és un altaveu, una manera de socialitzar en una societat individualitzada que, difícilment pot vetllar pel benefici col·lectiu. Sigui doncs una eina en cada moment per arribar més lluny, per no sentir-se sol davant d’una protesta i per sumar gent sempre que sigui necessari. I sí, quan sortim el carrer i sentim un megàfon de piles gastades proposant un eslògan rítmic, per poc que se senti, s’anirà propagant com una onada al llarg de la gent. Sigui doncs la música un megàfon per tal de fer un món millor i dir prou a les injustícies.
