De vegades ens preguntem per què algunes cançons es fan famoses i d’altres no. De vegades, ens preguntem per què hi ha cançons que perduren en el temps. Inclús, de vegades, ens preguntem, com pot ser que hi hagi cançons que esdevinguin autèntics cants que el poble s’ha fet seus en un indret, original o no. El clar exemple d’aquest fenomen és L’Estaca de Lluís Llach. Potser aquí tenim prou clar l’ autor, però arreu del món hi ha indrets on es canta i ningú en sap l’autor i es creu original d’aquell espai. Com a “cançó revolucionària” ha entrat a molts contextos polítics diferents. I tant la podem sentir en polonès en contra el règim, o cantada a veus en occità en una taverna de Pau com la cosa més gascona del món. Doncs bé, igual que passa amb l’Estaca jo em pregunto com pot ser que arreu del país soni tants i tants cops la Marxa del Baridà?
Pep Lizandra va compondre la Marxa del Baridà a principis de la dècada de 1980, amb La Principal del Baridà, que sempre començaven amb aquesta melodia allà on anaven a tocar, principalment a pobles del Pirineu. Però ni el mateix Pep entén com pot ser que es toqui a tants i tants altres llocs arreu del país. Certament, un dels instruments que més ha sonat aquesta tonada és la gralla. Però, la melodia, és clarament pensada amb acordió diatònic, on els botons contigus permeten fer l’arpegi descendent inicial amb certa facilitat fent el mateix gest amb la manxa. Amb gralla tampoc és difícil de tocar, però ha sigut difosa com una de les principals per aprendre en l’àmbit amateur, i sovint esdevé aquella que tothom pot tocar junts, juntament amb la Polca d’Ours o La cosa està negra (Inana), en un context més metropolità i dels nous espais on s’ha tocat l’instrument. Més enllà de modes, hi ha músiques que persisteixen i ni el mateix Pep Lizandra s’ho explica. Més lluny de voler un reconeixement d’autoria, se sent afalagat d’haver pogut generar una tonada que el poble s’ha fet seva, el carrer, els músics de l’autoanomenada “cultura popular”.
La Marxa del Baridà, tot i ser tan tocada, només és himne al Baridà i al Pirineu. Fora d’allà podríem dir que és una melodia que sona molt, però que ni tan sols molts dels qui la toquen coneixen on és el Baridà al qual fa referència el títol, i ni molt menys el seu autor, és clar. Però en el context local de músics que han passat pels ambients d’Arsèguel és un clar himne territorial i reivindicatiu d’identitat. I és que cada context i comunitat es fa les músiques seves i els dona un sentit i un significat que va molt més enllà de la melodia, els seus orígens o el seu camí, però que sense aquests tampoc potser hauria arribat fins on és.
Pep Lizandra té diferents melodies que han assolit aquest èxit, una que segueix la Marxa del Baridà és Les Fonts del Segre. La gràcia és que són tonades senzilles de tocar en alguns instruments i molt boniques i que, a més, resulten per a cada finalitat.
Què fa que una melodia prengui volada de gran magnitud? Més enllà de les seves característiques són les anècdotes que l’han fet ser en un espai o en un altre, a més d’una transmissió concreta. La pregunta és, pot un decidir fer una melodia així amb la finalitat que el poble se la faci seva? És difícil quan es força i es decideix. A moltes festes o nous rituals dins de festes s’ha “forçat” generar una melodia per a una dansa o per a uns moments concrets i han acabat sentint-se propis. Passa a molts espais festius, com en el Toc d’Inici de la Mercè a Barcelona, sense anar més lluny. Però no sé si tu crees unes Rondes del Vi tindran tant potencial si t’ho proposes d’entrada en el moment de fer-les. Recordo Lo Pardal Roquer, en un Festcat de fa “segles”, que estàvem dins la piscina de l’hotel on dormíem, a Torroella de Montgrí i component allà, dins l’aigua, el Som de l’oest. No sé si tenia el cap el que estava creant una cançó que seria cantada per tanta gent a les terres de ponent. No sé si Joan Soler i Amigó i Jaume Arnella pensaven que la cançó més cantada a totes les sobretaules serien aquestes Rondes del Vi. Penso que la bona feina pot donar fruits, la base ha de ser excel·lent; però també penso que les anècdotes els contextos on s’acaba transmetent fan que allò sigui més i més gran, sense ni tan sols entendre-ho. I en aquest punt què més vols? Què és més desitjable a la vida com a autor d’una cançó així? Sortir a l’Encliclopèdia com l’autor d’aquella tonada o que realment la gent se l’hagi fet seva i l’hagi integrat en les seves vides? A mi, com a mínim, em sembla màgic i un homenatge etern i anònim aquesta última opció.
