Tanca els ulls i pensa en els conceptes “cultura popular” i “cultura tradicional”. Probablement, els hauràs encaixonat en camps semàntics ben allunyats en el teu cervell. És comprensible, en l’imaginari col·lectiu els hem ubicat a mons oposats. Mentre que la cultura popular s’associa a la tradició i el patrimoni, la cultura tradicional és relacionada amb la modernitat i la innovació. Dues puntes d’una corda que presumiblement s’estiraria en direccions oposades.
La gran virtut del dossier central del Canemàs 24, dedicat a la digitalització dels col·lectius de cultura popular, és aconseguir desmuntar aquesta dicotomia. El missatge que se’n pot extreure és clar: les noves tecnologies són útils per fer difondre les activitats que les entitats organitzem, i també per promoure i salvaguardar el coneixement del nostre patrimoni. Ben emprades, ens arrelen al passat i ens projecten al futur. No suposen un trencament sinó un contínuum. Per això va ser una bona pensada fer la presentació de la revista a la seu de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore, una entitat constituïda el 1945 que -entre altres objectius- té cura de mantenir arxius de cultura popular. Una quarantena de persones s’hi van reunir ahir al vespre.
El director del dossier, Josep Maria Ganyet, va destacar que aquest s’ha concebut des de la lògica del manual. Els autors ofereixen consells, fàcilment aplicables per les associacions en cinc àmbits: l’acadèmic (Àlex Hinojo), el comunicatiu (Anna Aurich), l’arxivístic (Sara Guasteví), la gestió de grups (Quico Domingo) i la producció cultural (Jordi Sellas). Amb la muralla romana de Barcelona com a teló de fons, l’enginyer informàtic va desgranar les principals aportacions dels articles.
Àlex Hinojo explica el funcionament i les prestacions de la Viquipèdia. Ganyet va advertir que l’enciclopèdia lliure “no és un compendi sobre el coneixement humà, sinó sobre el coneixement humà publicat”. No s’hi poden fer afirmacions que no comptin amb el suport d’una referència bibliogràfica, fet que dificulta la creació de continguts de cultura popular. El professor de Comunicació Audiovisual va destacar les possibilitats que ofereix Wikicommons -que permet carregar imatges amb llicència creative commons, a disposició dels periodistes – i Wikidata, una base de dades sistematitzades de la qual es nodreixen els assistents intel·ligents com Siri o Alexa. És vital que les entitats hi siguin presents.
El mapa comunicatiu ha canviat dràsticament les darreres dècades. Anna Aurich comparteix la seva experiència sobre com s’han transformat les redaccions i la manera de fer arribar la informació al grup públic. Per Ganyet, era crucial que la promoció de la cultura als mitjans de comunicació i a les xarxes socials s’exposés amb “casos reals, no teòrics”, per una professional que s’hi dedica i ho viu en primera persona.
Una de les preocupacions creixents pels col·lectius de cultura popular és la destrucció o disgregació dels arxius de les entitats. A Què hem de salvaguardar i com? El tractament audiovisual a petita escala, Sara Guasteví assenyala com s’ha de fer el quadre de classificació i la descripció d’un fons. Ganyet va defensar que “tan important com el registre d’un document és la seva indexació, perquè la informació s’ha de poder recuperar”.
Quico Domingo és director de l’empresa Mortensen i consultor en transformació digital. En l’article publicat a Canemàs detalla el suc que les entitats poden treure a eines com Mailchimp, Doodle o Eventbrite en l’enviament de butlletins, la planificació del calendari i la gestió d’esdeveniments. Hi ha una munió d’eines més eficients que els correus electrònics i els grups de Whatsapp. “Les xarxes digitals -va opinar Ganyet- haurien de ser conseqüència de les xarxes físiques. No les haurien de substituir, sinó d’ampliar”.
En el darrer text del dossier, Jordi Sellas reflexiona entorn els nous fenòmens culturals, basats en les experiències immersives. El director de l’IDEAL – Centre d’Arts Digitals de Barcelona tanca el seu escrit amb aquesta reflexió: “L’explosió de la cultura digital utilitza les tecnologies del segle XXI per connectar les persones exactament de la mateixa manera que ho feien els rapsodes i intèrprets fa més de tres mil anys. Els canals i les eines són noves, però l’essència és la mateixa: cultura, comunitat, identitat”.
La digitalització de la cultura popular no és una aposta a fer, sinó una realitat consolidada en centenars de petites accions quotidianes: consultar un catàleg digital, interactuar en les xarxes socials, llegir una revista a través del mòbil, i un etcètera inabastable. Aquest canvi de paradigma suposarà un salt qualitatiu per les entitats culturals? És el gran repte que hem d’encarar. Aprofitar les noves tecnologies per ampliar la difusió de les activitats que organitzem, millorar el coneixement del nostre patrimoni, i en última instància, fer-nos més partícips d’un nosaltres compartit.
