És conegut que la Il·lustració, en primera instància, i les baionetes napoleòniques en segona, són l’origen de les Bandes de Música en el conjunt d’Espanya; donat que les primeres grans bandes de música varen ser escoltades a les desfilades de l’exèrcit napoleònic i els concerts que donaren per estendre la cultura musical i, molt especialment, per guanyar-se la voluntat de les comunitats envaïdes. Lafayette (prestigiós general de Napoleó) afirmava haver guanyat més batalles amb les desfilades, que amb les baionetes.
Quan els francesos es retiraren, les institucions van reorganitzar les bandes, seguint més o menys el model de plantilla que imperava a França i Itàlia. A més, els invents del luthier belga Adolfo Sax varen permetre que les agrupacions simfòniques de vent i percussió (les Bandes) pogueren transcriure amb gran fidelitat les obres de les orquestres més importants del món clàssic. Per tant, podem afirmar categòricament, que aquestes grans joies musicals les van donar a conèixer al públic de l’època les Bandes Simfòniques, assumint el rol que tenien assignat les orquestres a Centre Europa.
La ciutat que manté durant anys un prestigiós certament de Bandes de Música es converteix en una icona o referent mundial, no només pels músics amateurs i professionals, sinó que també és un pol d’atracció per a melòmans, compositors, directors, empresaris, turistes…, etcètera.
Els certàmens de bandes de música tenen, principalment, el seu origen a l’Espanya de finals del segle XIX. Les ciutats aprofitaven les seves fires i exposicions per celebrar tota mena d’esdeveniments culturals, on no podia faltar un certamen de bandes de música. La inexperiència en l’organització d’aquests concursos feia, en un principi, que en alguns d’ells entraren en competició les bandes professionals amb les amateurs, o bandes militars i bandes civils, bandes amb plantilles de 44 versus 80. Una de les ciutats en iniciar-se en aquells temps llunyans va ser València, que ha continuat celebrant el certamen fins als nostres dies.
A la meva infantesa, quan vaig començar els estudis de solfeig a l’acadèmia de música del meu poble, la SM El Valle de Càrcer, a les parets del local hi havia penjats diferents quadres i diplomes dels premis que la Societat Musical havia aconseguit durant la seva història. A mi em cridava especialment l’atenció el diploma del Certamen de Múrcia, obtingut en els anys 40 del segle passat. Quan preguntava als músics veterans de la banda com l’havien aconseguit, tots explicaven les vicissituds del viatge, assajos, sacrificis, anècdotes… A mi em motivava de tal manera que volia ser a la banda, com més aviat fos possible, per poder participar algun dia en aquell captivador certamen! Finalment, vaig tenir contacte amb aquell esdevenidor prestigiós quan presidia la Federación de Bandas de Música de la Región de Murcia l’inefable José Sánchez Cánovas (“el amigo Pepe”), que em convidà diverses vegades a formar part del jurat, cosa que ha seguit succeint sota la presidència de la seva successora, Ginesta Zamora Saura. Dono fe que, en totes les edicions en què he participat, organitzadors i membres del jurat, han estat gent competent, que han prestigiat el certamen en pro del patrocini de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Múrcia. Gràcies a tot plegat s’ha consolidat el prestigi al més alt nivell, posant el nom de la ciutat a l’horitzó de totes les entitats músic culturals, apropant la possibilitat que un dia es fes el pas de convertir l’esdeveniment en internacional –sense oblidar l’atenció que es mereixen les bandes murcianes–, la ciutat es beneficiaria de la inversió i del reconeixement mundial.
Sovint s’ha verbalitzat la frase “els certàmens, si no existissin caldria inventar-los”, expressió amb la qual, òbviament, estic totalment d’acord, perquè els festivals serveixen perquè les bandes i, en conseqüència, els músics, perfeccionin al màxim les seves destreses i el talents per arribar a aconseguir l’excel·lència artística. Per tot plegat i pels beneficis indirectes dels quals son portadors aquests esdeveniments, no haurien mai de deixar de celebrar-los i, fins i tot, seria desitjable incrementar-los.
