Algunes associacions de cultura popular fan segurament un gran esforç per ser presents a internet. Vull dir que hi dediquen el poc temps que tenen i els pocs recursos que hi poden dedicar, la major part de les vegades des del voluntariat i sense cap ajuda professional. És un gran esforç que segur que es veu compensat moltes vegades per l’impacte que pot tenir la feina feta en forma de visualitzacions.
Però no ens enganyem. L’objectiu de qualsevol entitat de cultura popular és que aquest impacte es produeixi en el propi àmbit geogràfic, sigui barri, sigui poble. És a dir, que hi ha una “comunitat natural” que és la receptora objectiva de la comunicació que pugui fer aquella associació a internet. I aquesta comunitat es defineix sobretot per la possibilitat de coincidència física al carrer, a les places, a la festa major… És a dir, en la proximitat.
Aleshores la pregunta és obligadament la següent: ¿On cal ser? ¿A internet o al carrer? La paradoxa de la comunicació digital és que ens obliga a fer un gran esforç per tenir un mínim impacte en un espai que és difús i inabastable. Però en canvi no és clar que ens acosti a aquells amb qui volem compartir realment l’activitat. La paradoxa és que qualsevol associació cultural ha de tenir com a primer objectiu connectar amb les persones i els col·lectius que en poden ser potencials participants. I, en canvi, a internet els contorns d’aquest col·lectiu es difuminen. L’esforç per ser a internet és en realitat una lluita contra la resta d’informacions que hi ha a internet (infinites) per sobresortir.
Les entitats culturals no s’haurien d’obsessionar a omplir internet d’informació, o en intentar tenir-hi un impacte que costa molt d’assolir però que per si mateix no ens aportarà participants. En canvi, amb més presència en les xarxes de relació física de la comunitat de referència, és possible construir fórmules de participació i de reclutament de participants. Actualment, les entitats destinen massa temps i preocupacions a la part purament comunicativa i pocs esforços a pensar en com poden aconseguir més participació i consolidar així la seva base social, assegurar la renovació generacional i incorporar la diversitat de la nostra societat. Com és que no hi dediquem més temps i més estratègies tots plegats?
Richard Sennett parla del luxe de la presencialitat en el seu llibre Together. The Rituals, Pleasures and Politics of Cooperation (2012). “Hi ha un fet bàsic, però sovint ignorat, sobre les xarxes socials: les connexions cara a cara, les relacions personals i la presència física poden ser formes de privilegi”. Perquè la presencialitat en l’activitat social crea vincles i formes de relació que beneficien mútuament als participants, o que els confereixen estatus (prestigi social). Però la presencialitat també crea capital social, és a dir, genera formes col·lectives d’actuació, capacita a les comunitats per intervenir en el seu entorn i esdevenir interlocutors socials. I per tant, les relacions presencials consoliden els sistemes democràtics com a sistemes de compensació de les relacions de poder a través de l’acció de la societat civil.
El primer deure de les entitats de cultura popular no és ser visibles en el més enllà d’internet, sinó centrar-se en aquella comunicació més estratègica i més útil per a la seva finalitat. És a dir, tenir la informació de contacte ben disponible, o bé tenir una web prou atractiva però que no calgui actualitzar contínuament (avui dia és ben fàcil). I obviar una mica més les xarxes socials, que són grans consumidores de temps per a una informació que és necessàriament efímera. Moltes entitats i ateneus són a Facebook perquè és la manera d’estar connectats, però quan busques una informació més formal sobre què fan o com contactar-hi, Facebook o Instagram no són el mitjà més adequat.
Cal tenir resolta la comunicació més funcional, la que té una finalitat més clara. I sobretot destinar un gran esforç a promoure la trobada presencial amb possibles participants, ja sigui a través de la visita a les escoles com a través de la invitació espontània o programada al carrer. El que més li convé a una entitat de cultura popular és que sigui la gent de l’entorn, la que en faci publicitat a les xarxes socials. Cap entitat té l’obligació de ser-hi.
