Dilluns 25 de març de 2024,
Estimat diari, torno a ser jo que novament destorbo la teva pau i ho faig en plena Setmana Santa, que seria a l’Europa cristiana el que a Bilbao li és la semana grande. Un temps més que principal i amb això se m’obren molts (però que molts) maldecaps, i per això, confident estimat, te’ls conto a tu i només a tu. L’Oriol Cendra, de qui em saps molt amic –malgrat que debatem sovint sobre les necessitats i realitats culturals de la nostra societat–, normalment parla de col·lectius de «nous» catalans i del seu dret a la cultura, i ho fa –sobretot– des de la cultura popular; un engendre categorial infecte que ho vol dir tot i alhora no vol dir res, com diria en Manuel Delgado. Quina societat intercultural i interreligiosa tenim si som incapaços de coordinar calendaris i festivitats entre les cultures majoritàries de Catalunya (i cal anar una mica pel boc gros, ara per ara).
I amb això penso en què l’altre dia, en Jose Mansilla, feia un tuit on carregava –a parer meu, molt encertadament– contra el concepte postmodern de l’esquerra amb la religiositat. Per molts polítics –electes o no– l’aprensibilitat religiosa és només contra el cristià i la seva cultura; cal dir que m’ha agradat molt l’article de l’Albert Domènech entorn la censura –i l’autocensura– al Canemàs 26, de la mateixa manera que començaré a recomanar a tothom el dossier central del mateix número: Mirades polítiques: cultura popular, associacionisme i patrimoni. Si bé molts dels mateixos que posen en qüestió l’ocupació de la via pública per part dels diversos col·lectius de l’església –bé siguin preveres, bé confraries– desitgen públicament «Id al-Adha mubarak» i col·laboren activament amb el Sukkot o el Vaisakhi. I per molts anys sigui així!
Ara bé, això em genera una pregunta existencial: el seguici de sant Anastasi, la festa de Sant Jordi o la Mercè són «cultura catalana» i la festa del sacrifici, les cabanyes o la festa de la collita del Punjab són religió? O és a la inversa? O tot és tot i depèn de qui hi va per ves a saber fer què? Molt em temo això. I és més que evident que si actualment, dilluns, dimarts i dimecres sants són dies laborables i que Déu ens guard de tocar Divendres Sant i Dilluns de Pasqua (popularment conegut com el dia de la mona, tot i que no és cap festa), però vols dir que no podem mirar d’adaptar el calendari festiu a la resta de cultures i religions del país? I és una pregunta retòrica, perquè sóc conscient que un bloc de notes no em pot respondre.
Jo mai he viscut fora de casa i això és així perquè em conec i no seria capaç de fer-ho si no fos per una causa de força major, sóc profundament poruc per aquestes coses. Però de segur que si mai hagués de passar el primer que faria si anés a un altre lloc seria cercar un casal català i fer allò que més odio a Catalunya: tallers de gralla per passar-ho bé, cursets de sardana llarga i picar bastons al so del Joan del Riu, l’Esquerrana o la Polca d’Ours. Penso que les celebracions de la Setmana Santa ja ho tenen això també, creients o no, practicants o no, ens entronquen amb la nostra tradició, amb el llegat cultural que tenim i hem de mantenir pels nostres descendents –i parlo a títol individual, que amb la col·lectivitat ja veurem que fem. De la mateixa manera tinc molt clar que els musulmans, creients o no, practicants o no, fan Ramadà: per fer-se comunitat (i més fora de casa). Perquè les festes, els cicles anuals antics, les tradicions són això: formar part, ser, mantenir. I per això les fem, tinguem la cultura que tinguem.
I dels drets culturals i religiosos de les comunitats catalanes, ja buidaré el pap un altre dia que avui és tard i vol ploure, gràcies a Déu.
