Recordeu el vídeo dels Castellers de Vilafranca? I recordeu com va ser de criticat? Castellers i no castellers ens vam tirar al coll dels Verds per aquesta claríssima declaració d’intencions pel Concurs de Castells del 2016. Res més lluny que criticar els Lagartus (avui). Oimés, una de les coses bones que tenen els de Cal Figarot és la seva transparència: volen ser els millors i fan el possible per ser-ho, i no se n’amaguen. La resta de colles, s’embarca en diàlegs de tradició i cultura per després comportar-se com un equip esportiu més, lluny de tota visió tradicional (i com llegia a X, diumenge al vespre: no sé per què tenim Esport3, si no retransmet el concurs de castells). Si és que sabem què vol dir, això de la tradició. Prenc el relleu de l’Anaïs Falcó i vull parlar de carrer, de la importància de mantenir el(s) ritual(s) en la seva posada en escena, amb la performativitat que els pertoca i el seu espai determinat.
És ben cert que els castells varen néixer com una activitat competitiva entre diverses colles de balls de valencians (i algun dia caldria parlar, seriosament, d’això dels valencians) vallenques. I permeteu-me parlar en plata: tenia més morbo veure si s’estimbaven de més amunt que veure’ls fer passets d’un ballet arcaic i passat de moda, als valencians (sic). És així com comença aquesta tan nostrada tradició que ens és Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, poca broma! És una cosa molt seriosa, això. Competir, segons el DIEC, implica “lluitar, esforçar-se, emular-se per aconseguir el mateix objecte” (o objectiu, diria jo). És evident que quan els castellers s’enfilen, ho fan per això, per aconseguir fer el castell més alt, o més difícil de la plaça; o per ser els primers de la temporada en fer un castell de nou, un gamma extra o com els de Vilafranca, en fer el primer pd9fmp de la història del món casteller. De la mateixa manera que la resta d’elements dels seguicis i les professons: sempre es vol ser el millor, és una forma de galanteig social. De mostrar-se socialment.
Tanmateix, no és el mateix competir (i no entro en aquella cursileria del «competim contra nosaltres mateixos, per millorar») que concursar. Tornem al DIEC. L’accepció 3 de concurs diu “m. [DR] [LC] Competència oberta entre diverses persones que es troben dins un mateix ordre de condicions per triar-ne la millor o les millors”. I ara (perdoneu que cridi): ALGÚ M’EXPLICA ON ÉS EL MATEIX ORDRE DE CONDICIONS EN AIXÒ DEL CONCURS DE CASTELLS? Gràcies. Algú en ple senderi diria que és el mateix ser de Tarragona i anar a la TAP (que és com actuar a casa, de fet la Jordina Estopà, de la Colla Jove Xiquets de Tarragona publicava a X “i descarregar-lo [el 3d10fm], per fi, a casa”) que baixar des de Salt (fent més de 100 quilòmetres)? Per contra, tampoc és el mateix, descarregar el primer 5d8 de la Colla Castellera Sant Pere i Sant Pau a la TAP que descarregar-lo pels Marrecs de Salt. Tampoc és igual carregar un altre 4d8, com els de Sant Pere i Sant Pau, que carregar un primer 4d8 com ha fet Castelldefels a Torredembarra. I si ens posem a filar prim, és el mateix descarregar un primer 4d8 fora de casa que carregar un 2d7 a casa després de gairebé quaranta anys sense fer-ho, a casa, com els Nois de la Torre? Com es puntua això objectivament? I ull viu, m’entretinc a parlar de castells de vuit per no parlar únicament de castells grossos i a l’hora recordo que la temporada del 2020 va tancar el rànquing del Baròmetre Casteller amb els Castellers de Barcelona i els de Sabadell en primera posició; amb un 4d8 com a castell màxim.
I sortim dels castells. Parlant de concursos. Com es pot puntuar un ball de bastons? Piquen fort? Puntegen i salten? Van ràpid? Home, doncs ni Vilafranca pica fort, ni Canyet va ràpid, ni Sitges són coneguts per puntejar i saltar. Depèn del jurat? I el ball de Bastons d’Igualada? Com el puntuem? Com podem generar una igualtat de condicions en una desigualtat de maneres? Cadascú d’aquests balls és únic, intransferible i inimitable i en el cas d’Igualada, inigualable. I si encara parlem de gegants? És igual traginar una carcassa de 50 quilos que una de 90? Són els mateixos moviments, els que es poden fer? I el gènere de ball? És igual un pasdoble, que un valset que una americana o un tango? No. I torno al patrimoni festiu (sic), i si fem un concurs de quin és el millor ball de galeres? O millor, un concurs de versos variables de balls de diables a Berlín, i el puntuem pel que faci més gràcia al públic. No s’aguanta. Oi? I continuant amb la filípica, i si fem un concurs de toc de castells? Bé, ja es fa. I evidentment, com diuen les bases, cal valorar l’afinació i anar tots a l’hora, seguir el castell, i tocar l’aleta quan toca. Ai las! És que això no hauria de ser motiu indispensable de desqualificació? Que hi hem de dir, si de fet, l’aleta és complementària, a això del concurs. Tot i això, si la música és una part indispensable del castell, i com a tal, cal fer-la com toca. Si no, tenim un Patrimoni Immaterial de la Humanitat declarat per la UNESCO desmembrat. Els castells són una cosa molt seriosa i important, però les gralles que els acompanyen fan el que poden. No fa una mica de vergonyeta aliena?
Però el pitjor, d’això del concurs de castells, no és l’abstracció dels punts, sinó la descontextualització dels castells de la seva pràctica festiva. I, si us plau, que ningú digui aquell tòpic de “si el concurs és una festa”, o el típic “nosaltres hi anem a actuar”, perquè no és veritat: un concurs és un concurs, i una festa és una festa, i a un concurs s’hi va a concursar (i a cobrar un premi, no ho oblidem pas). Els castells tenen el seu sentit dins del context festiu i ritual, com una pràctica més de la nostra cultura popular, seguicis, professons i diades (amb matinades, entrada a plaça, rondes de castells, pilars de comiat i sortida, amb el toc de vermut) als carrers i les places. Treure’ls d’aquest espai natural és anihilar una petita part de la seva existència, confondre’ls i fer-los plantejar com un esport, com una activitat aliena a la cultura i, fins i tot, donar-los un punt de supremacisme que ni tenen ni han de tenir. Ens hem omplert la boca en parlar de fal·lera gegantera, del mal que fan a la cultura popular segons quines pràctiques amb els gegants i el bestiari del país, o amb segons quins balls de bastons (sobretot), però poc se n’ha parlat del Patrimoni Immaterial de la Humanitat més llunyà al patrimoni immaterial de tots els que es fan i es desfan. I res a dir de les pràctiques comunicatives que es mouen al seu entorn, que això és un altre tema. En resum, i a mode de conclusió: sí, existeix una fal·lera castellera i el concurs, si no és la mare, és la tia.
2
3
