Al·leluia! Ja som a la recta final de les festes majors del país! Mares de Déu trobades, Santa Tecla, Mercè, Misericòrdia i Sant Miquel, i el llarg hivern de repòs, per fi podrem descansar, «que ja en tinc prou de debats postmoderns per les xarxes socials! Tot i que pitjor són els cunyats de la festa…si és que hi ha diferència».
Darrerament, estic reflexionant molt sobre el sí de la festa, l’essència, el ritual. Qui diu darrerament, diu els darrers deu anys, i no vull tornar a citar Miquel Barceló… que ja seria massa. Tot i això, les noves modes, postmodernes, fan que darrerament ho faci més sovint i amb una visió més pessimista del present (i del futur, of course). Enguany he tingut la sort d’anar a sonar a Granollers, a la festa dels Blancs i els Blaus acompanyant els cabeçuts amb una formació de flabiol i botella (sac i tamborino, o mitja cobla, que en diríem en un llenguatge globalitzat). El flabiol, evidentment, flabiol i bombo; el «tradicional» de casa meva. En aquesta festa major, gens a l’ús, hi ha una gran varietat d’actes, una potentíssima participació i un ritual complex, poc comú, sí; però complex. Tanmateix hi ha certs aspectes que trontollen segons una òptica conservadora com la meva. I ull viu, no trontollen per la neofesta, sinó per la barreja de naps amb cols. Quan vaig a una festa major, fira, aplec o a qualsevol d’aquestes manifestacions culturals tinc la tendència de mirar -i guardar- el programa de festes. Aquest 2023 vaig veure que a Granollers, per continuar amb l’exemple, hi havia les diverses cercaviles, trobades d’elements festius -muntades des de les entitats dels blancs, dels blaus i altres associacions granollerines-, i actes com la croquetada, el saltar a la corda, l’escalabirres, el llançament de rajoles, o els cerimonials com el pregó i l’ofici de festa major. En aquest últim, l’Ajuntament renova el vot de poble a Sant Esteve, patró de Granollers; com pertoca a qualsevol Ofici Solemne de Festa Major. I atents, aquí hi ha un problema, Sant Esteve és el 26 de desembre, el dia de la canelonada, tot i que també pot ser el 3 d’agost, per raons que no venen al cas.
El mateix cas passa amb Santa Coloma de Gramenet amb la seva Festa Major d’Estiu – popularitzada a partir dels primers anys del segle XX per l’afluència d’estiuejants i el seu ofici el primer diumenge de setembre. És lògic. Però és només de la Festa Major d’Estiu, una neofesta de fa cent anys plantejada com un gaudi, una festa sintètica que s’ha ritualitzat. Però no crec que fessin mai un ofici a Santa Coloma aquest dia, el faran -i el fan- el dia 31 de desembre. Santa Coloma, en una festa menys lluïda pel fred que estàvem acostumats a patir. És lògic que en segons quines zones, i sobretot degut a la importància dels estiuejants, del bon temps i un llarguíssim etcètera de condicionants, es creïn festes sintètiques, sense cap ritual original, pel gaudi. Però no vulguem barrejar l’aigua i l’oli. Pel cas dels Blancs i els Blaus, la festa celebra quaranta anys (i per molts més!); evidentment no és el mateix que Les Santes, Sant Roc de la Plaça Nova (que també són festes amb data d’invenció) per una qüestió bàsica: l’edat. Ben simple. Tanmateix, si la comunitat hi creu, per què cal legitimar-la amb qüestions que li són foranes? Els blancs i els blaus és una neofesta, que res té a veure amb Sant Esteve. Al meu parer, ben segur que erroni, voler-la justificar és ajuntar peres amb pomes i l’únic que fa és desvirtuar la festa. I posaré un cas molt clar. Al volum 13 de la Revista d’Etnologia de Catalunya, Joan Pallarès i Carles Freixa –de la UdL, no el Freixes del Museu de Solsona– feien una lectura magistral del ritual que seguien segons quins joves de «Boîtes, clubs, raves: metamorfosis de la festa juvenil». És evident que es compleixen elements diversos i gens lluny de l’actualitat, o us penseu que els bastoners de principis de segle tenien una concepció patrimonial de la seva activitat? No. Era una mostra, un galanteig.
Això em fa pensar en el concepte i el perjudici que tenim actualment de la festa. Sembla que qualsevol ritual festiu hagi d’estar legitimat per un ens quasi divinal. Qualsevol activitat folklòrica o de cultura popular –i m’agradaria fer esment en què no són el mateix, un és l’expressió cultural d’un poble concret, fruit del llegat i l’altra és un concepte cultural contemporani, popular com a antònim d’elitista– ha de venir revestida d’una paraula altisonant com la de patrimoni, un concepte que per si mateix no existeix, que diu en Francesc Llop i Bayo. Fa un mes, més o menys, parlava de la idea d’Hugas de Les Santes –suara esmentades–. Són ell i la seva generació els que s’inventen el Desvetllament Bellugós, la Momerota o es pensaven l’Estrena, no ho legitimaven en cap cosa estranya, sembla ser; són un nou concepte de festa. Per contra, hi ha un nou corrent que intenta legitimar, com si la festa només pogués ser un concepte arcaic i caspós, les seves invencions en un substracte anterior. Ull viu! No vull pas dir que sigui el cas de Granollers. Tanmateix hi ha una –per posar un cas– gegantomania fal·lèrica, parafrasejant Àngel Vallverdú, que venen les seves invencions materials, com a patrimoni immaterial, buscant la legitimació històrica. Les darreres dècades moltes poblacions hi ha hagut diverses «recuperacions patrimonials» que han tingut més mitologia que coneixement, sobretot i s’ha usat de manera supèrflua -i potser s’ha buidat de contingut- el concepte de «patrimoni». L’ús del terme per tot allò que fa referència a l’activitat associativa entorn de la festa per revestir d’un àura de pedigree certes pràctiques festives que s’ha considerat que calia legitimar des d’origen. A l’hora, els materialistes-immaterialistes, es carreguen les pràctiques festives en pro d’un suposat gaudi.
No serà la primera vegada que veiem uns gegants que van ballar al so del flabiol (i dels grans sonadors del país) acompanyats dia i nit d’una tradiband, perquè volen soroll. No serà la primera vegada que de centenaris, uns bastons no tenen més que el nom, perquè han perdut les pràctiques, les melodies, la mida dels bastons i la indumentària. Potser més que «recuperacions patrimonials» hem de fer «restauracions culturals», perquè és molt fàcil travessar la fina línia en l’inventar completament i legitimar erròniament. Quin mal hi ha en tenir la capacitat de crear un esdeveniment, fer que una població – sigui com sigui- hi inverteixi diners i que sigui un èxit apoteòsic? Cap ni un. El mal, moltes vegades ve en els febles arguments, per no dir inexistents, perquè sigui considerat un ritual antic. Els defensors que la festa és patrimoni immaterial, sobrepassats pel culte material dels elements. Per això cal veure el nou Drac Antic d’Igualada, fet i construït a la manera antiga i a l’hora traginat a la manera antiga. La FESTHI ha estat un exemple de restauració cultural, del seguici històric i tradicional d’Igualada, tant en maneres, en fets, com en les elaboracions dels elements i la seva indumentària. Si no ho fem com la FESTHI, no cal que ens hi posem a dir que recuperem, o que fem. No cal legitimar-ho tot. Les coses es fan i s’han de fer amb valentia i una cosa ja comença a esdevenir tradicional, però no cal fer com fan alguns indrets on per primera vegada es fa la «tradicional» el que sigui. Els rituals poden ser, i són actuals, poden estar basats en l’antigor, o no, però han de ser acceptats per la comunitat i aquesta els acceptarà per ella mateixa: hi hagi o no Missa de Sant Esteve.
