Per sort s’acaba l’estiu i les festes majors del país!, «que ja en tinc prou de debats postmoderns per les xarxes socials! Tot i que pitjor són els cunyats de la festa…si és que hi ha diferència».
L’estiu és el període de l’any amb més festes majors, comptant que dimarts (15/8) ho va ser al 99’9% de Catalunya. La festa és, per definició (i els remeto a la de Josep Martí, que és de les millors que es poden llegir), transgressió de l’ordre establert, del temps comú i de la quotidianitat, entre altres coses. Però també té les seves normes. En molts casos -i qui diu molts, hauria de dir moltíssims- cito Miquel Barceló, l’historiador, tot afirmant que «no soc un homme de lettres. Em falta afició i afecció per la literatura per a ser-ho. No m’agraden els contemporanis. I menys els que escriuen. He llegit molt poc, de fet. Capficat sempre en els mateixos problemes, giravoltant-los». Per això la festa és un lloc de pau, per mi. A diferència del que esmentava l’Anaís Falcó fa un parell de setmanes, l’estranyesa, per molts dels desencantats com jo, és no saber per on va el món, viure abromats d’informació efímera, tant que quan t’has posat al dia, ja està obsoleta. Els humans cerquem, constantment, aprovació, sentiment de pertinença i col·lectivitat: cadascú el seu. No conec absolutament cap dels friquis de diccionari -tot i que no hi figuren com a tal- que se senti avergonyit per formar part d’aquest col·lectiu; de fet, els únics que conec amb prejudicis som nosaltres, els que ens dediquem a fer cultura (im)popular.
Tot i això, i malgrat la impopularitat de la festa i altres costums, els debats de les xarxes socials -i els mitjans d’informació a l’ús- van plens de festa, de tradició i de cultura popular. Com pot ser? Doncs és evident: perquè vulguem o no ens identifica. Cal entendre que la festa lúdica no és la comunitària; i la comunitat celebrant -cadascú amb la seva, més o menys àmplia- entén la festa com a patrimoni, heretada dels seus avantpassats. Algunes d’aquestes herències, per fortuna, s’han canviat no sense un profund sentiment d’estima del comú. Fa unes setmanes traspassava Lluís Hugas, un dels responsables del model festiu de Les Santes, un model acceptat per tothom. Un triomf majúscul pel que fa a la gestió de la festa; no ho feu tot ell, evidentment, i la responsabilitat més gran és actual, la de la defensa d’una festa, volguda, amb uns elements que els són propis. Això no vol dir que tot li agradi a tothom, però forma part de nosaltres. On vull anar a parar amb això: a la sensibilitat de la comunitat. En una societat com l’actual, en què cal estar atents als canvis –pràcticament diaris en tot– que arribi la festa implica aturar-ho tot i reviure aquest món ancestral.
Per aquestes raons, perquè la festa és el patrimoni de l’esperit del poble, cal vetllar-la. De la mateixa manera que hem de procurar les precedències en les professons, que cal sonar bé la gralla, cal mantenir segons quines visions arcaiques. Perquè això és la transgressió, anar a un no-temps comú, generat pels avantpassats i llegat en iguals o millors condicions als successors. Per això cal tenir molt en compte les noves transgressions, que per massa transgressores no esdevinguin comunes, habituals: llunyanes a la festa, per tant. Per això, i sense entrar en més polèmica, cal parlar de l’estampa de Sant Fèlix. No com un cas concret, sinó com un exemple pràctic de la relació entre modernitat i tradició, com una mostra concreta de la voluntat de tenir una festa del segle XXI, potser sense tenir en compte que ja ho és. L’estampa de Sant Fèlix sempre és criticada, només faltaria! Els VTV (Vilafranquins de Tota la Vida) hi tenen tot el dret. L’estètica, els colors, la perspectiva, qualsevol raó és bona per opinar sobre la representació d’una figura que aglutina, que genera comunitat. I jo, la veritat, és que no els entenc; perquè en aquesta estampa el darrer que hi veig és Sant Fèlix.
