Benvingut estiu i benvingudes festes majors del país! I benvinguts als debats postmoderns per les xarxes socials! Que pitjor són els cunyats de la festa…, si és que hi ha diferència.
Amb l’estiu i les vacances, els pares -que treballen més del que estudien els seus fills, algun dia se n’hauria de parlar seriosament- apunten al seu fill al casal, a l’esplai i a tot allò que poden per alliberar els avis de més càrrega (una abraçada als meus, que sempre han estat al peu del canó), pensant-se que tothom està al seu servei. I amb tot això, pensen que la festa, és un espectacle més on portar els nens perquè s’entretinguin; bé sigui com espectadors bé com a participants. No serà la primera vegada que sentim -o llegim- que «els nens podran gaudir de Nadal», «que bé s’ho ha passat la Martina a la cercavila» o «que pot tocar en Marc el timbal, pensa que li agrada molt». Davant això, només puc dir que la meva preferida és «li heu/has pres la il·lusió als nens». Sí, soc una mena de Grinch de la festa infantiloide.
A tot això cal sumar-hi que durant l’any la versió no canvia, molts pares conceben la participació en la festa i a les entitats; ja en vam parlar de l’abandonament del patrimoni festiu per part de les institucions -i per desgràcia no és l’únic patrimoni abandonat per l’administració. La cultura popular s’entén com una extraescolar: dilluns bàsquet, dimecres escacs, dijous anglès i dissabte esbart, per posar un cas. Els Saballuts han sabut adaptar-se a aquesta idiosincràsia de la seva canalla i durant anys -desconec si encara és vigent- no paraven durant l’hivern. Els castells eren una extraescolar per la canalla i els funcionava! El que no sé és si la versió d’extraescolar funciona quan la festa major és el 15 d’agost. Ho dubto.
Aquesta constant visió infantil de la festa -i del folklore en general- em preocupa força. Per això – i perdoneu l’autobombo- fa uns mesos es va celebrar a Badalona la jornada Infants i festa, on es van poder veure i debatre sobre les diverses realitats de la festa i la seva relació amb els nens arreu del país. Va ser ben enriquidor i es va veure com hi ha un sector d’ultres dels drets dels infants que són incapaços de veure que hi ha moments per cada cosa! Espereu, que d’aquí a dos dies tindrem raves infantils, perquè «els infants hi tenen dret». Generalment, aquests defensors de la infància pura i juganera, i de la participació dels nens a la festa, se n’obliden per l’agost, que hi ha nens, que hi ha festa i inclús del seu poble: «From Barcelona» es pot sentir a París, amb un accent de Prats de Lluçanès que tomba d’esquena. On vull anar a parar? On sempre, a posar el dit a la llaga i fer de Pepitu Grillu (perdoneu, però això del Grill parlant no m’agrada) i mostrar la festa com el que és: una cosa de jovent, gamberra, de desordre del temps habitual i un llarg etcètera de coses totalment incompatibles amb la mainada i que hem d’entendre.
Evidentíssimament que no s’ha d’excloure els infants de la festa, oimés, se’ls ha de donar un(s) espai(s) propi(s): fer d’espectador és un paper molt important que tenen, sí, però respectant que la cercavila no es fa pels nens. Un altre paper, pels nens vinculats a balls i entitats, és la de saber esperar. Una cosa que cada cop els hi costa més a ells, i a tothom! Però el paper que no tenen, i això us ho ben asseguro, és el de passejar segons quines figures i realitzar segons quins balls. I m’explico:
- Un dels problemes que es poden desenvolupar és el desprestigi de la festa i l’estigmatització de la cultura popular com una cosa ridícula. Ens trobem amb moltes participacions del que podem anomenar «colles infantils» que intenten reproduir els que fan els «adults». Evidentment, no és el mateix la presència d’un gegant decent (de cent quilos, i perdoneu el xist) amb la seva envergadura, pes i caiguda de la roba puntejant una contradansa fruit de l’experiència i les hores d’assaig que una reproducció de mida petita, sense cap d’aquestes característiques. Això fa, segons penso, que l’espectador -i sí, estic veient la festa com un espectacle itinerant- vegi que aquell gegant no té cap mena de savoir faire i passi pena pel pobre infant, que en aquell moment potser s’ho està passant pipa, però que en uns anys odiarà tot allò de la «vergonya aliena» que pugui arribar a tenir. Se’n diu diàspora adolescent i és una realitat.
- Front aquesta idea hi ha la versió de ser una sola colla, on tothom surt a l’hora i et trobes, per exemple, un magnífic ball de bastons, o un ball de diables, amb diferents versions d’individus. No és el mateix veure com s’acosta l’infern, amb coets que espeteguen i certa intensitat de foc, amb un salt concret, al so d’uns timbals, tot mil·limetrat, que entremig hi hagi uns infants que amb tota la bona voluntat intenten saltar com els adults espetegant unes carretilles sense tro i amb una intensitat de foc inferior. De la mateixa manera que no és igual la presència d’un quadre de ball de bastons format per gent que pica a l’hora amb un cop sec i moviments atlètics que haver-ho de compartir amb uns infants que potser, i dic potser, no es mouen igual. Tot i això, en aquesta versió de participació infantil guanya, i molt, l’arrelament a l’entitat i el sentit de grup.
Tanmateix, amb aquestes dues versions tenim un problema, que és el ritual; el nivell de zenit en una festa és fer aquell ball concret en el moment de la professó o la cercavila més vista, és la carretillada de l’Arboç, el Ball de Cort de Badalona o la Pavana de Vilanova. Per arribar a aquell moment hi ha hagut un creixement personal, comunitari, social, sentimental i no és el mateix fer-ho sense haver passat totes les etapes i fer-ho amb un succedani (perdoneu la franquesa).
- Per lluitar contra tot això només hi ha una manera, dotar els infants d’un espai propi i únic per la festa, i per això tenim un exemple únic, importantíssim, que encara sou a temps d’anar a veure i que hauria de ser un orgull del país: la Cercavila de l’Imaginari de Vilanova i la Geltrú. Aquesta cercavila, que celebra ja més de vint edicions, és un producte rodó. Hi ha tot un seguit de balls, pensats per etapes d’edat, acompanyats per tota mena de formacions tradicionals de música, instrumentals, i que representen llegendes o fets de la població. Les sensacions que es viuen veient aquells nens és indescriptible, i suposo que la que tenen els infants ho és encara més.
En la festa, com tothom sap, no tot s’hi val i hem de reflexionar-hi molt, i intensament. Els infants són infants i la festa és festa, han de ser-hi des del respecte i amb espais propis -i si pot ser únics, millor- perquè no tot és apte per nens, perquè a tots els que us ha esgarrifat la rave per nens us espero l’11 de novembre a Badalona, perquè la tenim i ens la venen com a «ritual festiu comunitari».
A tots els nens que tenen uns pares respectuosos amb la festa i les tradicions, i molt especialment als que no els comprenen.
