La DANA s’ha endut avall moltes vides, massa, les de totes les persones que ja no tornaran. Però també s’ha endut la vida dels que li han sobreviscut. La vida que tenien trigarà a tornar, i potser trigarà massa per a moltes d’aquestes persones, que han perdut el cotxe, o la casa, o el comerç, o el carrer, o el poble tal com el coneixien i com l’habitaven. La DANA s’ha endut mobles, roba, estris i tots els records de moltes vides. La riuada s’ha endut llibreries, biblioteques, editorials, escoles i molta cultura per davant: dolçaines, tabals, pianos, partitures… La música és una part essencial de la cultura popular valenciana, com ho són les falles i les festes de moros i cristians. Al costat de les necessitats més urgents per a la vida diària (menjar, beure, vestir-se, dormir, treballar, estudiar…) caldrà plantejar-se la reconstrucció de l’activitat de les entitats de cultura popular que han quedat afectades per la tremenda riuada.
No és un tema banal. Si una cosa pot fer que hi hagi l’esperança de tornar a ser un col·lectiu que batega en el dia a dia amb esperança, això és la cultura. La literatura, les festes populars, les bandes de música i tot allò que relliga la gent al voltant d’unes referències comunes. Aquests dies recordo els treballs d’investigació que va començar fa molts anys Joan Francesc Mira, que aquest mes ha fet 85 anys. Els seus treballs sobre el folklore valencià foren pioners des d’una perspectiva antropològica moderna. Ell va crear el Museu Valencià d’Etnologia, que l’any passat va ser escollit millor museu europeu i va guanyar el Premi al Millor Museu d’Europa (EMYA, per la sigla en anglès).
Tal com explicava el mateix mira en un dels seus llibres més emblemàtics, Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1984), la consciència col·lectiva és el resultat de l’acció dels símbols que l’expressen. I tota la cultura popular i tradicional valenciana és un símbol d’un poble que es resisteix a ser arranat, malgrat les riuades, la mala gestió dels que el governen i la mala bava que en vol fer desaparèixer la llengua i la identitat. Si durant anys el País Valencià s’ha vist abocat a una lluita constant en el terreny dels símbols, pel nom del país, pel nom de la llengua, pel color de la bandera; ara es veu abocat a remuntar la riuada de la ultradreta per sobreviure físicament, per fer sobreviure les cases i els carrers i la mateixa gent, per fer sobreviure l’Horta i l’Albufera. I per fer sobreviure la seva cultura, que té en l’arrel tradicional una de les seves majors fortaleses. A cada poble la llengua i la identitat sobreviuen arrelades totes les expressions de cultura popular i tradicional. Com diu Mira al llibre citat, aquells que no creuen en els seus propis símbols són els que perden la batalla per la identitat.
Ara que ha fet 85 anys, Joan Francesc Mira hauria de ser també un símbol de la identitat valenciana, de tot el bo que ha donat al llarg d’una vida dedicada a l’estudi del País Valencià. Des de la història del folklore fins a l’estudi teòric sobre la identitat com a forma de construcció social, passant per la història novel·lada de la ciutat de València i del País Valencià, que ha donat títols tan importants com Borja Papa, Els treballs perduts, El professor d’història. Sí, Mira hauria de ser un símbol per a tots els valencians, i per a tota la gent dels Països Catalans. Caldria dedicar-li carrers i places, monuments, museus i el que convingués perquè constés arreu com un dels grans savis que ha donat aquest país. Però perquè això passés, caldria que es pogués reconstruir tot el que ha malmès la DANA, que els valencians es poguessin treure del damunt el fang, la pols, i la mala política que els governa i els fa víctimes de la deixadesa i l’estultícia.
Que no s’apaguin els símbols, que el País Valencià pugui renéixer sempre per lloar la cultura a través dels seus autors. I per molts anys a Joan Francesc Mira.
