Visitant el Japó tot fa pensar que la cultura d’arrel és ben viva, tenint en compte la quantitat de kimonos, rituals i visites als temples que vas trobant per arreu on vas. Però en realitat el que percebem en aquest trajecte no deixa de ser una forma de turisme «d’allò autèntic». I la pregunta que ens podem fer és si el turisme pot salvar la cultura d’arrel, o al contrari, la converteix en un simple producte de mercat que acaba perdent el seu sentit.
Alex Kerr, el gran divulgador sobre la cultura i el paisatge japonès, bateja aquests llocs turístics com “la meca d’Instagram”. De fet, ell ens adverteix que tots els torii que veiem a llocs com Instragram son molt vistosos a les xarxes socials gràcies a un bon enquadrament i a una bona il·luminació, però perden bona part del seu encant quan hi ets al davant físicament. Però certament cap país ha fet una política tan clara per vincular turisme i identitat nacional com el Japó.
L’any 2006 el govern de Junichiro Koizumi va aprovar la Llei bàsica de promoció turística i va crear l’Agència Turística Japonesa el 2008. Amb aquestes dues accions es va iniciar la política anomenada Kankō Rikkoku (観光立国), que es pot traduir com “nació basada en el turisme” o “el turisme com a eina de construcció nacional”. L’objectiu no era només convertir el turisme en un motor clau de l’economia del país, sinó també projectar una imatge internacional del Japó. Així doncs, al costat de la promoció d’infraestructures com els trens ràpids Shinkansen o la senyalització en anglès de les estacions i els espais públics, es va apostar per la promoció de la pròpia cultura com a marca d’identitat, tant la tradicional (religió i gastronomia) com la moderna basada en l’anime i la cultura pop. Aquesta política va aconseguir que el Japó passés de rebre menys de 5 milions de visitants el 2003 a rebre’n actualment més de 40 milions.
Ara el Japó està acusant el turisme de ser una font de problemes, atès que implica un ús intensiu de l’espai públic i de llocs emblemàtics per part d’un col·lectiu, els estrangers, que no actuen segons les regles dels japonesos i que resulten incòmodes. De fet, la massificació turística és incòmode arreu i també arreu van sorgint reaccions adverses a aquesta massificació. El cas més emblemàtic és el de Venècia, una ciutat convertida en un showroom per als visitants, on la vida pròpia de la ciutat està en perill.
Fa uns anys tots podíem haver coincidit amb el govern japonès en la idea que el turisme podia ajudar al coneixement del folklore i el patrimoni cultural, atès que els converteix en elements d’interès i permet generar inversions. Avui ens hem adonat que la massificació està canviant les vides no només de les grans ciutats que reben milions de turistes, com ara Barcelona, on llogar un pis ha esdevingut gairebé impossible, sinó també de llocs petits i remots que d’un dia per l’altre poden patir l’efecte instagram, rebent milers de visites que no poden absorbir i caient en una espiral de vulnerabilitat i dependència alhora del turisme.
El 1993, abans d’aquesta onada turística fascinada per la cultura japonesa, Alex Kerr havia escrit el seu llibre més conegut, Lost Japan, on exposava com l’art ikebana, el teatre kabuki i altres tradicions culturals no deixaven de ser el final enlluernador d’una cultura que s’estava morint. Jo més aviat diria que s’estava convertint en una mena de reminiscència relluent d’una tradició museïtzada. Per això penso que si la nostra cultura popular és ben viva és perquè encara depèn d’una base social pròpia que la sosté, la qual cosa implica també que anirà canviant i transformant-se en funció dels canvis de la nostra societat. Algunes tradicions potser es perdran, d’altres canviaran i d’altres naixeran. Però la base associativa de la nostra cultura popular és allò que realment li dona força. I aquí roman la clau de la seva vitalitat. Veurem si la podem mantenir (però això ja serà motiu d’un altre article).
