El passat mes d’octubre es va celebrar, amb molt èxit, a Barcelona el I Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre adreçat fonamentalment al públic de teatre de grups professionals. Però arreu, i especialment a Catalunya, hi ha arrelada una llarga i extensa tradició de teatre representat per grups amateurs. Sabem que existeixen el voltant de mil elencs que acullen a uns 15.000 actors, actrius i tècnics, que atrauen i aporten cultura a un públic amant del teatre i alhora fidel, per la seva condició de ser familiar, veí o amic dels intèrprets, i també nombrós, ja que es compten per milers els que cada setmana assisteixen a algun espectacle de grups amateurs.
Raó de ser dels grups amateurs de teatre
D’aquesta activitat popular en coneixem l’existència des del segle IX-X, quan es representaven en les esglésies drames semi litúrgics, que dramatitzaven grans festivitats religioses. Avui dia, encara es conserva la representació de “Pastorets” durant les festes nadalenques i la “Passió i Resurrecció de Crist” per Pasqua. Cap al segle XVIII-XIX, el teatre es va desvincular dels oficis divins i va passar a representar-se en escenaris construïts expressament per aquest fi, moltes vegades amb l’auspici de gremis laborals, centres parroquials o societats socioculturals entre els quals hi han destacat els “ateneus”. Tots ells han afavorit la proliferació de grups amateurs que han hagut de lluitar i resistir davant l’escassetat de recursos i, malgrat tot, han estat capaços de contribuir a preservar la llengua quan se n’imposava una altra i han aconseguit mantenir viva la flama del teatre en benefici dels espectadors i de molts actors i actrius, que hi han trobat l’escola per emprendre el camí cap a un horitzó més professional.
El teatre, en general, suposa per a l’espectador tant una font de distracció com un mitjà d’instrucció i coneixement. Però també és un acte de comunicació i com a tal necessita els espectadors, de la mateixa manera que els espectadors necessiten l’espectacle. Per tant, l’un sense l’altre no tindrien raó de ser, així el públic esdevé, en la seva diversitat, un element important i imprescindible en tota representació teatral.
Tanmateix, en el teatre interpretat per grups amateurs, aquesta activitat deixa de tenir interès crematístic i esdevé una activitat lúdica que a més de proporcionar al grup el plaer d’interpretar i mostrar diferents habilitats artístiques, també promou relacions socials, veïnals o familiars, afavorint el teixit social entre els seus components.
El públic dels grups amateurs
Sense dubte en el teatre fet per grups amateurs, el públic té un rol particular, ja que, com dèiem, sol ser un públic fidel i incondicional, pel fet de formar part de la mateixa comunitat o fins i tot en alguns casos pot estar implicat amb col·laboracions directes o indirectes en el mateix espectacle. Això pot distorsionar el seu “paper” i esbiaixar la crítica que sovint és condescendent i desmesuradament bona. Aquesta sol proporcionar a actors, actrius i tècnics, admiració i afalac que repercuteixen en el sentit d’afavorir el teixit social, tancant d’aquesta manera el cercle d’aquesta activitat lúdica.
D’altra banda, de vegades aquesta relació d’amistat o parentesc comporta també una predilecció específica i exigent cap a un o uns intèrprets concrets (focalitzant l’atenció en si el seu amic o parent ho fa bé…) per part d’alguns espectadors, que es converteixen més aviat en jutges i perden la visió de conjunt que ens ofereix l’espectacle.
Possiblement per això, i pensant en el públic que els haurà de jutjar, els grups amateurs, històricament, han preferit representar obres d’èxit reconegut, amb texts i formats tradicionals que assegurin la bona acollida i resposta “popular”, pràcticament garantida quan s’ofereix un producte més fàcil, més divertit o més convencional.
Reptes pel públic dels grups amateurs
El teatre, en general, ha tingut la necessitat d’adaptar-se als canvis socials i possiblement ha tendit a interpel·lar l’espectador constituint, també, un mitjà d’experimentació. En aquest sentit, el teatre fet per grups amateurs no hauria de ser menys, en particular considerant que amb la seva independència i llibertat d’acció tenen a l’abast una posició privilegiada per poder arriscar amb noves propostes (sigui en textos o posades en escena), sense deixar de desenvolupar una funció social i cultural, de la qual no es pot desvincular el paper del públic que assisteix a les seves representacions.
Per això és imprescindible vetllar, també en el context amateur, perquè la crítica no sigui esbiaixada i s’utilitzi només per a la satisfacció del grup. Cal aconseguir transmetre, com en tot fet teatral, diversió, emocions i tota mena de mons de ficció, però alhora, més enllà de l’anècdota, cal crear oportunitats de formació i debat que permetin a aquests espectadors espais de reflexió i crítica no condicionada i lliure de prejudicis, en benefici del mateix espectacle. És d’esperar que el públic respongui positivament amb incentius com l’assistència a assajos previs o la participació en fòrums, convertint-lo d’aquesta manera en part activa del procés.
Qualsevol iniciativa que revertís en una millor formació d’aquest públic seria, probablement, ben rebuda pels mateixos espectadors. És fàcil constatar com un públic iniciat en aquestes representacions de grups amateur, troba en elles l’escola per esdevenir públic de propostes professionals, que abans no l’haurien motivat. En aquest sentit, els grups amateurs han estat, sense pretendre-ho, educadors i promotors d’espectadors de teatre interpretat per professionals.
En definitiva, cal fer valdre el públic dels grups amateurs de teatre, ja que té unes peculiaritats que cal considerar i aprofitar en benefici del fet teatral, independentment que sigui representat per grups amateurs o professionals.
