La cultura popular és concebuda com una forma de tradició, però en realitat és matèria viva que és conformada cada vegada que és performada. És a dir que és construïda a cada nova representació. La idea mateixa de performativitat ens remet a una concepció de la identitat que és en tant que és practicada en un espai i un temps determinat. La Patum és tradició popular perquè existeix avui en la forma en què s’executa, i és tradició perquè té història. És a dir, podem resseguir-ne els inicis. Per això no em preocupa que la cultura popular remeti a la tradició, perquè sé que no es tracta d’una tradició idealitzada, fossilitzada, sinó d’una tradició pervertida, transformada, reconstruïda, actualitzada.
En canvi, he tingut la impressió de trobar-me davant d’una forma d’idealització del passat cada vegada que he visitat un indret històric, especialment d’abans de l’època contemporània. Em va passar fa poc quan vaig visitar la Cartoixa d’Escaladei. He de dir, d’entrada, que la reforma que s’hi ha fet és magnífica i que l’esforç per explicar com era la vida a la Cartoixa i tot el que l’envoltava ofereix resultats molt notables. De fet, recomano molt visitar-la. A mi, personalment, és un lloc que sempre m’ha fascinat i al qual em ve molt de gust retornar-hi de tant en tant. La visita fa possible conèixer com era la cel·la d’un cartoixà, amb els tres jardins i les estances, tot ben disposat amb els mobles i tot.
El mateix cap de setmana vaig aprofitar per visitar el monestir de Santes Creus, també en procés de restauració. L’aplicació creada per acompanyar la visita, amb la veu de Lluís Soler, és una eina molt útil, que et permet obtenir una informació completa de les estances. I el muntatge audiovisual ha guanyat en qualitat i s’ha actualitzat, de manera que pots fer-te una certa idea de com era la vida d’un monjo. I malgrat això, el passat que se’ns mostra en aquests llocs té una pàtina de cosa bonica que no em permet abandonar la sensació que tot és una mica postís. En canvi, sé del cert que al darrere de cada explicació i de cada representació audiovisual hi ha un treball d’anys de recerca.
Potser el que hi falta és continuar indagant i explicant com era la vida que envoltava aquests llocs monàstics. Com era la vida de la gent “normal”. Per exemple, no s’hi parla de les malalties. Segur que a l’edat mitjana no era fàcil sobreviure a un constipat o a una febrada com ara. Tampoc no s’hi parla gaire de la fam, del fum i la pudor de les espelmes (que no eren pas de cera de qualitat com les d’ara), ni dels setges, dels conflictes, de la corrupció, de les penúries dels treballadors llecs. Ni tampoc del paper de les dones. Només hi veiem la magnificència d’una construcció pensada per a la major glòria de la divinitat, per a la tasca d’uns homes escollits (no sabem com, qui eren?), per a la seva protecció. Se’ns parla dels monjos com si fos indiscutible que han de despertar en nosaltres una certa admiració. Ens falta, però, la mirada crítica i curiosa que ens acompanyi en els nostres “per què”.
Suposo que en qualsevol forma de relat hi ha implícita una intencionalitat idealitzant. I sortir del relat costa molt. Cal fer-se preguntes. Deu ser això, que em faig massa preguntes i això em fa trencar l’encanteri dels llocs del passat.
