Érem quatre a taula, l’altre era en Joan Barenys. Ens acabaven d’elegir regidors; en Joan a Terrassa i a mi al Prat. En aquella taula d’una fonda a quatre passes de la temuda comissaria de la Via Laietana (només de pensar-ho ja tinc frisança) es va concretar el que esdevindria el Moviment de Regidors Democràtics. En Pallach ho tenia molt ben pensat… “Heu de ser conscients que el que feu vosaltres dos pot ser el far que il·lumini molta gent…”. Calia aprofitar les escletxes de llibertat que deixava la legislació de la dictadura, per anar fent camí, com ja feien sindicalistes i universitaris… Els seus projectes de llibertat encara no es deien Comissions Obreres ni Sindicat Democràtics d’Estudiants; tampoc lo nostre tenia nom, només un objectiu: promoure eleccions municipals arreu de Catalunya, presentant candidats forjats com activistes de l’associacionisme cultural.
Barenys i jo ja érem regidors: Terrassa era una prestigiosa ciutat industrial i sobre El Prat planejaven les grans infraestructures del transport, condicionant el futur de la ciutat. Els del Règim aviat se’n van adonar i ens van voler aturar amb represàlies judicials, que ambdós vam superar gràcies al suport de molta gent.
En Pallach ja era un veterà de la política. Havia fet la Guerra Civil contra el feixisme amb la Quinta del Biberó; havia sentit al seu clatell la pressió de les pistoles estalinistes…, ell que havia fet mítings amb l’Andreu Nin, ignominiosament assassinat; havia marxat a l’exili patint l’escarni de la Retirada; havia estat pres a les glaçades platges dels camps de concentració del Rosselló; havia passat clandestinament el Pirineu per reunir-se amb els companys de l’interior i acabar patint les tortures de la policia política; s’havia escapat de la presó franquista; havia estat de la Resistència salvant vides dels pilots aliats que queien sobre França i de molts jueus que fugien del nazisme… Després de perdre la Guerra Civil havia estat entre els guanyadors de la Segona Guerra Mundial.
Tot sopant l’escoltàvem bocabadats. Sabíem que, una vegada més, havia travessat la frontera clandestinament. Era un mite en Recasens, nom amb el qual el buscaven els repressors. Polític carismàtic i clarivident, pedagog brillant i vocacional, mai parlava d’ell. Exposava estratègies obrint-nos els ulls d’admiració.
Era un home de la cultura. Era molt jovenet encara quan el pare el portava a les tertúlies federalistes republicanes de la Llibreria Canet de Figueres. Quan per edat no podia anar front, s’incorporà al comissionat que salvava obres d’art de la barbàrie ignorant… A l’exili, de seguida organitzà escoles per als fills dels refugiats… En plena ocupació nazi es formà com a pedagog a la universitat de Montpeller i, finalitzada la guerra, es llicencià a la Sorbona, sense deixar de treballar per la creació d’un partit d’esquerra indiscutiblement català. Mentre era professor d’institut a Mongeron, a prop de París, convidava els seus alumnes a reflexionar sobre el veritable sentit del Maig del 68. Poc abans l’havien fet secretari general del Moviment Socialista de Catalunya, malgrat els companys de viatge del vell estalinisme que el consideraven un destorb, perquè no veia clar com es podia construir la llibertat des del totalitarisme…
Tot plegat surava pesadament sobre la taula d’aquella coneguda fonda del Barri Gòtic. Escoltàvem en silenci una llegenda que semblava haver-nos arribat a través de la pantalla on es projectava en blanc i negre “Casablanca”, el film predilecte de tots els idealistes de l’època. En Josep ens semblava el Rick que interpretava Bogart…
Ara que es perllonga a causa de la pandèmia la celebració del centenari del naixement de Pallach, atrapant el de la Teresa Juvé, la seva dona, que serà el 7 de febrer a Palafrugell. Un altre mite descobert posteriorment. Si Pallach era de paraula fàcil, la Teresa és àgil amb la ploma. Faig sevir un altre tòpic… Sé que encara és hàbil davant l’ordinador, creant nous episodis del seu Portantveus Plagumà, situat al bell mig del segle XVI. Un dia ambdós van pactar que l’un faria política i l’altre escriuria. Tots dos van ser professors a la universitat, on es van doctorar. Recomano entrar a la web de la Fundació Pallach (també és a www.fundaciocandel.org) per veure el documental “Teresa Juvé: memòria d’exili”. Descobriran una dona extraordinària, mentre se li fa explicar com va lluitar contra el nazisme arribant al grau de capità de l’exèrcit de l’interior que, comandat pel general De Gaulle, coordinava les accions de la Resistència.
Quan aquell sopar, ja fa mig segle, no podíem pensar que el suposat Bogart havia deixat a casa la Bergman… La Teresa era al París, que l’acompanyat sempre. A un racó de la fonda hi havia un vell piano que algú hagués pogut tocar, però ella no era allà per dir allò de “Torna-la a tocar, Sam”. Quan la vam conèixer –quin goig tenir-la activa i entre nosaltres escrivint encara quan compleix cent anys!-, vam pensar que no només en Pallach tenia prou encant polític per a involucrar-nos en la lluita que va omplir les nostres vides. El 1976, poc abans del dia trist que el vam acomiadar al bucòlic cementiri d’Esclanyà, el Moviment de Regidors Democràtics ja tenia la capacitat moral per exigir al govern de l’estat la convocatòria d’eleccions municipals. Pallach n’havia dit: “Per aconseguir la democràcia, s’han d’aprofitar totes les oportunitats de votar”. Ara veig que el dia en què el vaig conèixer, era en realitat una nit que va ser molt llarga. Era una fosca nit, però Josep Pallach ho veia tot molt clar. El temps ho ha demostrat.
