La ressignificació de conceptes de vegades crea situacions estranyes, en què una bona causa acaba servint per atacar qui menys pertoca. Per això voldria obrir una reflexió sobre la relació entre el concepte de blackface i les cavalcades dels Reis d’Orient.
El concepte de blackface va néixer per identificar una pràctica que resultava clarament humiliant per a les persones negres als Estats Units. Es tractava de fer aparèixer amb determinats trets molt estereotipats a actors (rarament actrius) que feien de negres. Aquests actors apareixien amb la cara pintada d’un negre fosc i amb uns llavis i uns trets que identificaven un tipus de fesomia que volien caricaturitzar les persones racialitzades. Estem parlant del segle XIX, però també d’uns prejudicis que van estendre’s fins ben avançat el segle XX i que al segle XXI serien impensables sense una condemna pública.
En molts llocs també s’ha produït el mateix fenomen pel que fa a la representació de les dones, que tenien vetada la possibilitat de ser actrius. El teatre, doncs, no és lliure de la història de les discriminacions de gènere i de color. Avui això ja hauria d’estar superat, però no és així. Fa uns anys, un grup d’actors i actrius catalans va fer un vídeo-denúncia “Carta Oberta Àngels a Amèrica” en quèexpressava el seu malestar pel fet que un personatge d’aquesta obra que és negre, essent aquesta una condició rellevant, no havia sigut representat per un actor racialitzat. De fet, el vídeo és una mostra de la gran diversitat d’actors i actrius catalans racialitzats amb talent interpretatiu. Penso que n’hauríem de ser conscients. En aquest cas, penso que es va fer un acte de blackface. Això no vol dir que sempre calgui una correspondència entre el color de pell del personatge i de l’actor o de l’actriu. Moltes vegades pot ser un fet aleatori, o ho hauria de ser. De la mateixa manera, que convindria no encasellar els actors i actrius racialitzats en personatges immigrants o vulnerables. No pas perquè el teatre hagi de representar sempre la realitat, sinó perquè almenys no la distorsioni més enllà del guió. Els nostres actors i les nostres actrius tenen colors de pell i faccions diversos, però el teatre i el cinema en prioritza només alguns.
Ara bé, pel que fa als Reis d’Orient, penso que estem parlant d’un altre tema. Es tracta d’una tradició que es reprodueix a cada poble i ciutat de Catalunya. Una tradició que representa uns personatges imaginaris que tenien procedències diverses. Cal que el rei blanc sigui perfectament blanc? Cal que el rei negre sigui absolutament negre? La imaginació hauria de ser més lliure i menys encasellada del que és. Però la veritat és que conec persones racialitzades que es pinten la cara per formar part de la comitiva del rei negre perquè no són prou negres, de la mateixa manera que conec reis negres autèntics, a qui se’ls ha demanat si us plau per favor que participessin com a tal a la cavalcada. Però cal que els negres tinguin l’obligació de fer de rei o patge negre? I si no volen fer aquest paper? I si no són cristians? I si potser prefereixen fer de rei blanc…?
En aquest cas no es tracta d’estereotipar ningú, sinó de representar una tradició amb tanta varietat i flexibilitat com calgui, però essent difícil que a cada poble i ciutat de Catalunya es trobin voluntaris i voluntàries (de dones que vulguin fer o que facin de rei també n’hi ha) per representar els tres personatges que representen la diversitat d’orígens, potser convindrem que serà difícil trobar els voluntaris que si us plau per força facin el paper només perquè són negres. Això em fa pensar que al final potser resultarà que la denúncia del blackface a les cavalcades dels Reis d’Orient potser és la més innecessària per defensar la igualtat entre les persones, siguin del color de pell que sigui a la nostra societat. I potser fins i tot pot resultar que allò que s’aconsegueix utilitzant aquest concepte és estereotipar encara més els personatges dels Reis d’Orient, com si haguessin de correspondre a la nostra realitat social.
Allò que ha de ser propi de la nostra tradició, en canvi, és la igualtat d’accés a la cultura, la possibilitat que tothom pugui participar de les festes populars independentment del lloc on hagin nascut els seus pares, de si viu al centre o en un barri de la perifèria. En fi, que la campanya del blackface de cada Nadal no ens impedeixi veure la necessitat de treballar per la igualtat també en la cultura popular i en la representació teatral la resta de l’any.
